No dubto que Pablo Llarena i les seves actuacions reinstaurant l’empresonament polític i l’exili de càrrecs electes algun dia passaran a formar part de la història negra d’Espanya. S’han escrit rius de tinta sobre com està portant la instrucció per l’1-O, sobretot, com és lògic, des de la perspectiva del Dret. Per cert, una recent contribució interessant per explicar el comportament del polèmic jutge i de la cúpula del sistema judicial espanyol en l’afer, l’ha feta el Ramon Alcoberro en l’article “Dret penal de l’enemic”, publicat a El Temps (24/07/2018). S’hi explica la base jurídica que tindria l’empresonament dels líders independentistes catalans. I francament, a un demòcrata la cosa li fa una mica de por.

En un àmbit diferent jo mateix he intentat interpretar el comportament del personatge i dels que l’acompanyen aplicant conceptes econòmics com ara el d’animositat, relació principal-agent, l’economia de l’odi i l’economia de la venjança. Avui voldria fer una breu referència a dos conceptes més: un de molt específic relatiu a la malversació de fons, i l’altre, més general, sobre el perfil de comportament dels que persegueixen obsessivament l’independentisme amb l’armament de la justícia.

Per justificar l’existència de malversació de diners públics (única imputació possible que se li ha reconegut a Llarena des d’Alemanya per extradir Puigdemont), en la instrucció es va encarregar un informe sobre la utilització dels immobles cedits o habilitats per la Generalitat com a centres de votació. Els pèrits van determinar que s’havia produït una “renda teòrica potencial” imputable als immobles utilitzats (majorment centres educatius) de 900.906,70 euros. El valor es va calcular sobre la base de la qualitat constructiva dels edificis i de paràmetres tècnics que van fer possible determinar “la renda per arrendament teòric de cada local” expressada en euros/dia.

Les decisions que pren Llarena, siguin encertades o siguin arbitràries, no li comporten conseqüències per a ell, almenys en el curt termini

No dubto que l’exercici està ben fet en la part mecànica de càlcul. Ara bé, abans de fer-lo caldria preguntar-se si té sentit. Es pot calcular el que es vulgui en aquesta vida, però una valoració de mercat s’ha de fer sobre activitats que es desenvolupen en el marc del mercat. Un pot calcular l’ingrés potencial de llogar el seu apartament a Das (La Cerdanya), perquè és una alternativa que té disponible en comptes viure-hi o bé de tenir-lo sense ocupar, i això té un preu. Però imputar una renda potencial a un centre educatiu que no es troba en el mercat de lloguer i conceptuar-ho com a malversació és equivalent a considerar malversació la cessió que l’ajuntament fa del pavelló municipal d’esports per a un sopar de jubilats. Mentre llogar l’apartament de Das té cost d’oportunitat (el propietari deixa de disposar-ne), cedir el pavelló per al sopar no en té (l’ajuntament el cedeix com a servei públic en horaris que no se solapin amb esdeveniments esportius). Té sentit plantejar-se la renda potencial? No. Les dependències del Tribunal Suprem són llogables quan ses senyories no ocupen els seus despatxos els dies festius. Seria ridícul, oi? Doncs això. El qualificatiu de “teòrica” que se li dona a la renda és indicatiu de la naturalesa de l’exercici dels pèrits. Però en mans d’un jutge tan imaginatiu com Llarena no se sap què en pot sortir.

Un segon concepte econòmic que es podria aplicar a les decisions de Llarena i tots els que l’acompanyen és el de risc moral. Existeix risc moral quan un pren decisions sense assumir-ne les conseqüències, les quals són assumides per tercers. Per exemple, quan un directiu decideix una inversió que afectarà els propietaris de l’empresa però no a ell, o quan un conductor amb una assegurança a tot risc condueix temeràriament perquè sap que està cobert. Traspassant-ho al cas de Llarena, les decisions que pren, siguin encertades o siguin arbitràries, no li comporten conseqüències per a ell, almenys en el curt termini. Perquè si ha prevaricat, es demostrarà d’aquí a uns anys i segurament a través d’estaments judicials internacionals. No respondrà per uns empresonaments preventius clarament abusius, per l’exili forçat de polítics o per passar-se pel forro els drets de càrrecs democràtics electes, entre altres.

L’única salvaguarda immediata que tenen les “víctimes” d’un personatge com aquest seria que l’òrgan de supervisió fes tasques de control per a minimitzar el risc moral. Però resulta que les altes instàncies judicials espanyoles estan perfectament alineades amb el jutge, de manera que la seva actuació no té tan sols cost en termes de reputació professional. I aquestes altes instàncies tampoc hauran de respondre pels desencerts o la mala fe, igual que les instàncies polítiques que van engegar la venjança. És més, podria ser molt bé que en comptes de tenir costos, les actuacions de Llarena tinguessin l’expectativa de premi, en forma d’alguna de les múltiples contraprestacions que l’Estat té a les seves mans. Llavors estaríem davant d’un altre concepte econòmic, el d’incentius perversos, però aquest seria un altre tema per tractar en el futur, si es dona el cas.

Modest Guinjoan, economista