Com a problema sanitari que és, una part important dels recursos públics i privats, tant humans com econòmics, que es destinen a lluitar contra la pandèmia van destinats al sector de la salut. Això no obstant, els valors més grans que els estats es gasten a remolc de la pandèmia van destinats a mitigar l’impacte sobre l’activitat econòmica.

Per aconseguir aturar els contagis, atendre els afectats i minimitzar el nombre de morts i evitar el col·lapse del sistema sanitari, ha calgut restringir dràsticament la mobilitat i proximitat. La conseqüència ha estat una caiguda global de l’oferta i de la demanda, i la necessitat de línies de suport a empreses i a treballadors. Però ni la caiguda ni el suport han estat iguals per a tothom, raó per la qual pot resultar útil segmentar el problema.

En l'àmbit general, la pandèmia està portant associada una caiguda global del consum privat i un augment del consum públic, en bona part degut a la major despesa sanitària. Com que el problema és planetari, les exportacions (i les importacions) enguany seran molt més baixes que les d’un any normal.

En l'àmbit d’empreses (tant societats com empreses individuals), la principal mesura que ha arbitrat l’Estat ha consistit a facilitar el finançament, amb crèdits i avals quantiosos i en condicions molt favorables. Amb això s’ha parat el cop de les tensions de liquiditat, que hauria portat al tancament de moltes empreses. Per a les persones assalariades, la principal mesura ha estat aplicar prestacions per ERTO, un mecanisme de suport eficaç que, alhora, serveix per evitar que les xifres d’acomiadaments i d’atur s’enfilin fins a nivells insuportables. Tan eficaces han estat les mesures que el govern de l’Estat pensa mantenir-les fins que calgui. Tanmateix, hi ha uns grans absents, que són els autònoms.

Qui cobra les cotitzacions dels autònoms a la Seguretat Social? Qui té capacitat d’endeutament? Qui tindrà accés als fons europeus per pal·liar els efectes de la pandèmia? Per què es discrimina els autònoms? La resposta és l’Estat

Tant els reals com els falsos autònoms (aquells que treballen per a una empresa sense tenir-hi una relació laboral), el que fins ara han rebut per aguantar la caiguda de l’activitat (dramàtica en alguns casos) han estat ajuts puntuals (aplaçament de liquidació d’obligacions tributàries, prestacions per caiguda d’ingressos, etcètera), sense facilitats per aconseguir-los i sempre del tot insuficients. Lamentablement, no s’ha arbitrat un esquema estructurat, estable i durador com els ERTO. Es pot afirmar sense massa risc que els autònoms són els grans oblidats en el context del suport al sistema productiu afectat per la pandèmia.

La Generalitat vol i dol. Intenta ajudar el col·lectiu en qüestió, però no se’n pot sortir, perquè ni li toca fer-ho, ni té diners per fer-ho. S’agraeix el gest d’intentar-ho, però el risc de quedar malament és altíssim. Els més de 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya absorbirien una fortuna si se’ls apliqués unes prestacions equivalents als ERTO. Segons els meus càlculs, uns 300.000 necessitarien suport per aguantar la caiguda d’activitat. Unes prestacions de 900 euros al mes sumarien un total de 270 milions d’euros mensuals. En cinc mesos estaríem parlant de 1.350 milions d’euros; en deu, de 2.700 milions. Davant d’aquestes xifres, que la Generalitat estigui movent cel i terra per a donar ajuts de 27,5 milions, com va fer fa poc, ja es veu que no porta enlloc, bé sí, a la frustració de la majoria. Ara en promet 200 més. Anirem veient...

A veure, qui cobra les cotitzacions dels autònoms a la Seguretat Social? Qui paga els ERTO? Qui té capacitat d’endeutament? Qui té capacitat normativa en els impostos principals (IVA, IRPF, impost de societats, impostos especials...)? Qui tindrà accés als fons europeus per pal·liar els efectes de la pandèmia? Qui té el gruix dels instruments crediticis? Per què es discrimina els autònoms? La resposta és l’Estat. El mateix que cobra cotitzacions mensuals als 500.000 autònoms. Tenint en compte aquests ingressos, la factura del suport als 300.000 afectats per la caiguda d’activitat es reduiria un 60% aproximadament, és a dir que amb poc més 100 milions de despesa neta mensual addicional l’Estat donaria als autònoms un ajut del tot necessari. Això seria ajudar, i no la xocolata del lloro que es pot permetre donar la nostra autonomia, que és el que tenim per ara.