El mes de març de l’any passat vaig escriure un parell d’articles en aquest mateix diari preguntant-me si el Barça, que es defineix com a “més que un club”, era també “menys que una empresa”. Els símptomes que agafava de referent, sobre la gestió del club, feien pensar que efectivament era menys que una empresa. Ja sé que és una associació esportiva privada sense finalitat de lucre, però comparteix amb les empreses el modus operandi.

La recent publicació de la Memòria Econòmica 2019-2020, que ha estat àmpliament analitzada pels mitjans de comunicació aquests dies, aporta dades que venen a certificar que el Barça en termes econòmics es troba en una situació molt delicada, i que aquí no s’hi arriba d’un any a l’altre, sinó que ve d’un procés acumulatiu. L’impacte de la pandèmia sobre els comptes és alt, sí, però no justifica més que una fracció del panorama que presenta el club.

Vagi per endavant que no soc expert comptable ni auditor. Em permeto fer una valoració de la situació actual a partir dels comptes que s’han presentat guiant-me pel sentit comú, per l’experiència personal de tantes empreses com he conegut, i per algunes consideracions que m’ha fet un bon amic culer.

El del Barça és un mal lleig que requereix una cura de cavall. La nova junta té una feinada al davant

Hi ha set punts que de manera sintètica reflecteixen que el club, segons criteris empresarials, es troba en una situació molt compromesa:

1. Els auditors dels darrers comptes del Barça inclouen en el seu informe una nota relativa al principi d’“empresa en funcionament”, la qual cosa vol dir que, malgrat els comptes que han auditat, assumeixen que el club continuarà la seva activitat. És una manera de posar en dubte la seva viabilitat. Això, en una empresa privada, seria un tret de gràcia definitiu.

2. El patrimoni net es quantifica en 35 milions d’euros, sobre un passiu de 1.474 milions, és a dir la capitalització del club és del 2,4% (per situar-se el lector, a la pime catalana el 2018 aquesta ràtio era del 53%).

3. Amb les pèrdues de l’exercici passat i les previstes per a enguany (uns 150 milions), el Barça se situarà en la insòlita posició de tenir uns fons propis negatius. És a dir, els recursos que utilitza el club són completament externs.

4. A l’actiu, hi ha la sospita fonamentada que el valor dels actius intangibles (jugadors) estan sobrevalorats. Una valoració realista (Coutinho, Dembelé, Griezmann,...) faria augmentar considerablement les pèrdues.

5. El compte d’explotació fa una mica de pànic, per no dir bastant. El club es va apropar a la facturació de 1.000 milions (990 el 2018-2019), però funciona amb rendibilitat “0”. Venem molt, però no hi guanyem ni cinc. Com diu un bon amic, el secret no és la venda, sinó el marge. Com pots créixer sense generar recursos?

6. Relacionant el deute a curt i llarg amb l’ingrés (semblant a la ràtio que coneixem sobre l’economia dels països deute públic/PIB) el valor és del 137%, és a dir, s’hauria d’estar prop d’un any i mig operant i sense pagar a ningú (ni jugadors, ni empleats, ni companyia elèctrica, ni avions...) per tornar el deute. Al nivell del deute dels Estats Units (136%), superior a l’espanyol (117%), però inferior al del Japó (237%), però una cosa és un estat i l’altra un club de futbol.

7. El cost salarial és del 75-80% del negoci ordinari, per sobre de tota prudència i del que es recomana (en el sector) del 70% com a molt. Messi a part, que és un cas únic i que sembla que aporta molt més del que costa, el club pateix d’aplicar uns sous estratosfèrics.

El del Barça és un mal lleig que requereix una cura de cavall. La nova junta té una feinada al davant. Molts sacrificis, el principal és aprimar la factura de nòmines (jugadors del primer equip, empleats i directius). Molta negociació, amb creditors i amb generadors d’ingressos. Fixar-se l’objectiu de fer beneficis, perquè, per tal de tenir recursos propis no es convertirà pas en una SAD o no es demanarà als socis que facin aportacions anuals de 1.000 euros durant 5 anys, oi? I política de fitxatges: segurament que cal descansar en el planter i en apostes de futur. Ah!, i un sacrifici bàsic per als culers: paciència, que tot això no passa d’avui per demà abans de recuperar els temps d’èxit.