Fa unes setmanes que, en el marc de la presentació d’un informe relatiu a l’impacte econòmic que té el club, el Barça es va adherir com a soci a la patronal Foment del Treball Nacional. L’adhesió podria fer pensar que el club és una societat anònima esportiva, un tipus específic de societat típica amb capital, accions, responsabilitat limitada, etcètera, però no és el cas. A diferència de la resta de clubs amb els que competeix, excepte el Reial Madrid, el Futbol Club Barcelona és una associació esportiva privada, de persones físiques, sense finalitat de lucre, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat d’obrar, constituïda el 29 de novembre de 1899.

Tanmateix, per bé que formalment el Barça no és una societat, comparteix amb aquesta figura jurídica una bona part del seu modus operandi, com per exemple que competeix en un mercat amb rivals, que ha de ser viable econòmicament, que es guia pels principis bàsics de tota organització productiva, que ha de retre comptes davant dels seus socis/propietaris, entre altres. El més diferencial és la singularitat del procés d’elecció dels seus òrgans de govern; altrament el Barça es podria considerar, des del punt de vista de l’economia de les organitzacions, una empresa. D’aquí que es pot entendre que hagi fet el pas d’integrar-se en una patronal.

Vull referir-me exclusivament al vaixell insígnia del club, que és el primer equip de futbol, i ho faré des de la distància d’un seguidor normal i corrent i des del respecte als membres de la junta directiva, als que ni envejo ni pretenc alliçonar.

Entre lesions, cessions i vendes vàries, el primer equip del Barça, que va començar amb una plantilla dimensionada, ara ha quedat curta de personal i, per tant, curta d’opcions de configuració de l’equip i d’estratègies de joc

Abans de res, demano al lector que s’imagini que el primer equip del Barça és una organització com qualsevol altra, dedicada a produir béns o serveis. Com en una fàbrica, com en una construcció d’una casa, com en una explotació agrícola o com en un restaurant, al camp existeix una producció de joc en equip que requereix coordinació entre els especialistes en les diferents posicions que ocupen en l’organització. La conformació de l’equip requereix una selecció prèvia de personal, una política de personal (promovem els de dins o anem a buscar talent fora?), una formació interna, una direcció del grup, una preparació tècnica individual, una preparació tècnica de grups, per tal d’aconseguir uns resultats, que són victòries i títols. Tot això, que és operatiu del grup, ha de seguir les directrius estratègiques dels que representen la propietat, en aquest cas la junta directiva.

La primera qüestió que planteja dubtes en els darrers anys del Barça és la planificació del personal. Al darrere dels 11 homes més ben preparats per al partit específic que jugaran i que salten al terreny de joc, hi ha una organització que assegura que hi ha jugadors suficients per triar i per fer les combinacions més adequades que entengui l’entrenador. Doncs, resulta que entre lesions, cessions i vendes vàries, el primer equip del Barça, que va començar amb una plantilla dimensionada, ara ha quedat curta de personal i, per tant, curta d’opcions de configuració de l’equip i d’estratègies de joc. No entraré a valorar si s’han cedit massa jugadors, si se n'han venut en excés o si la mala sort s’ha abatut sobre el club en forma de lesions. El resultat és que, ara mateix, l’empresa té una plantilla més limitada del que caldria per competir en el nivell del club.

La segona ombra de dubtes és la gestió dels entrenadors i tècnics al llarg dels darrers anys, en què s’han produït severes frustracions en la competició més cobejada, que és la Champions League. La figura de l’entrenador, una mena de director d’orquestra o de director de planta d’empresa, resulta crítica perquè representa que té l’autoritat per dir el que cal fer a nivell individual... i aconseguir que ho faci (no oblidem que els qui juguen són els que hi ha sobre el terreny de joc). Després dels fracassos europeus, segurament que calia canviar d’entrenador, però fer-ho a mitja temporada, amb urgències i sense tenir un recanvi solvent prèviament lligat és molt arriscat. Una peça de l’engranatge productiu futbolístic com aquesta requereix de tot menys improvisació. Fer-ho amb el mal estil en què es va fer, és impropi d’un club que és més que un club.

En el proper article tractaré dues altres ombres que planen sobre l’actual Camp Nou.