En l’anterior article apuntava l’existència de quatre ombres de dubte en la gestió del primer equip del Barça en els darrers anys, fetes des d’una perspectiva diguem-ne que empresarial: la primera era una dubtosa planificació de recursos (en aquest cas de jugadors), que ha fet que ara mateix la plantilla de l’empresa sigui curta; l’altra era la relativa al canvi sobtat d’entrenador, del director de la fàbrica. Vegem ara la tercera i quarta ombres que planegen, a criteri meu, sobre el Camp Nou.

Hi ha una ombra espessa de dubtes en la política de fitxatges dels darrers temps. D’acord amb Transfermarkt.es, des que Bartomeu és president (18 de juliol de 2015), en el primer equip de futbol el balanç global dels costos d’altes, d’una banda, i dels ingressos per baixes, de l’altra, és negatiu de 224 milions d’euros. Només a tall d’exemples recents, de tres fitxatges de valor estratosfèric com Coutinho, Dembélé i Griezmann (en total 390 milions, que en pessetes eren 65.000 milions) només un, fins al moment, és plenament productiu, l’altre està cedit i el tercer encadena lesions una darrere l’altre. És cert que una venda del tipus Neymar permet compensar les pèrdues per aquest concepte, però és que això ja s’ha fet i està inclòs en els números anteriors! També és cert que els balanços entre compres i vendes no necessàriament han de ser positius si el club té vies múltiples (com és el cas) de compensar les minusvàlues. En qualsevol cas, amb perspectiva empresarial, és com a mínim dubtós que darrerament no s’encerti en les inversions més importants i, en aquest context, es menystingui sistemàticament la promoció interna com s’ha fet en altres temps amb resultats excel·lents.

La immensa majoria d’empreses no es quedaria curta de recanvis, consideraria el director de fàbrica i el seu equip tècnic una peça clau, no compraria peces essencials de la producció per canviar-les al cap de quatre dies o que se li espatllessin sovint, i no faria guerra bruta

La quarta ombra és que la directiva del Barça s’ha embolicat en un problema que no li pertocava, el de l’empresa I3Ventures, dedicada a desprestigiar els antics directius, exjugadors, polítics i... alerta (!) jugadors de la plantilla actual, empleats que produeixen resultats. Una curiosa manera de cultivar la plantilla, una estranya estratègia de passar comptes a gent que ha ocupat els càrrecs que ocupen alguns, i una incursió encara més estranya en política. Per les informacions que ens arriben, tot plegat sembla més propi de les clavegueres del poder que d’una organització seriosa. El cas xoca frontalment amb la cultura Barça. Ho fa com a mínim amb dos dels cinc valors que el club té de capçalera i que ens enorgulleixen als seguidors: el respecte als altres (tant a l’individu com a la societat) i la humilitat. Tot plegat molt lleig.

Molt probablement algun lector pensarà que em deixo una ombra de dubte, que és l’actitud dels jugadors sobre el terreny de joc. No em veig capacitat de diagnosticar-ho, perquè s’hi barreja l’actitud individual i l’actitud com a grup amb l’estil de joc dominant en aquest equip. Jo soc dels que creuen que els jugadors del Barça donen tot el que poden de si. I no s’hi val l’argument fàcil que “amb el que cobren haurien de córrer més (per no dir que ho haurien de guanyar tot)”. No és veritat. Les raons cal buscar-les en la direcció i en els recursos amb què compta el director i el seu equip tècnic. I darrere seu, la directiva.

Tornant al principi del primer article sobre aquest tema, que el Barça s’hagi afiliat a una organització patronal implica que actua com una empresa? Les pràctiques que estan en boca de molta gent i que he mirat de posar damunt la taula no acaben d’encaixar amb els cànons predominants en les empreses que competeixen obertament en els mercats. Com a organització, el club està emetent senyals més aviat decebedors. Ho diu un barcelonista empedreït, que entén que el futbol és un esport en què la sort té una certa incidència en els resultats, però que la sort s’ha de buscar i que, amb el temps, sort i dissort es compensen.

Per recapitular, la immensa majoria d’empreses no es quedaria curta de recanvis que posessin en perill els resultats de la producció, consideraria el director de fàbrica i el seu equip tècnic una peça clau que no admet improvisacions, no compraria peces essencials de la producció per canviar-les al cap de quatre dies o que se li espatllessin sovint, i no faria guerra bruta. Qui faci això pot anar dient que és més que un club, sí, i en alguns aspectes és veritat; però segurament que, amb el respecte degut i el reconeixement personal als que governen el Barça, és menys que una empresa.