Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
El legítim debat sobre l’abstenció que s’ha de produir al Consell de la República de Puigdemont té un component tant interessant com surrealista. Primer, perquè el govern (del Consell) el presideix no només el líder absolut d’un partit que es presenta a les eleccions sinó que, a més, és la mateixa persona que públicament va assenyalar qui havia de liderar la llista alhora que avortava qualsevol procés de primàries. Qui mana, mana. En segon lloc, perquè hi concorren directament o hi donen suport (a la mateixa candidatura) també destacats ministres del govern del Consell per la República, la meitat llarga dels quals són alhora dirigents o simpatitzants del mateix partit o espai polític.
Més enllà del vessant més surrealista —amb alguna nota hilarant— hi ha un debat interessant en si mateix: si cal presentar-se a les eleccions a les Corts espanyoles. O no. Que val a dir, no és un debat ni menor ni nou, de fet és un debat que històricament havia tingut l’esquerra independentista o que han tingut d'una manera o una altra les formacions independentistes a Escòcia, a Irlanda o a Euskadi. Resolt finalment sempre a favor de presentar-se. El cas basc, a més, amb una derivada que no és menor. L’esquerra abertzale va ser il·legalitzada. I el 2008, per exemple, es va imposar la tesi de l’abstenció.
El Consell del President Puigdemont es pronunciarà el 8 de juliol sobre la crida a l’abstenció. El cert és que posposant tan tard el debat no tindrà temps material per fer campanya, ni a mobilitzar-se per desmobilitzar als votants independentistes —quina paradoxa— en els comicis del 23 de juliol.
Aviat, però, havien de canviar d’estratègia. Es tractava no d’abstenir-se sinó de dipositar la papereta d’una candidatura il·legalitzada, de manera que el vot era nul. Però constava com a tal i era identificable. L’esquerra abertzale exhibia així la seva capacitat per mobilitzar bona part de la seva base electoral i de quantificar-la. Més de 100.000 persones van anar a votar el 2009 introduint a l’urna una papereta de Demokrazia 3 Miloi (D3M). Tot i l’èxit de la iniciativa, aquesta estava marcada no pas per la voluntat de no participar en les eleccions sinó de respondre a la il·legalització. L’esquerra abertzale va fer mans i mànigues per poder tornar a presentar-se als comicis i salvar la seva marginació electoral i institucional.
La prohibició a l’esquerra abertzale de presentar-se a les eleccions basques (en aplicació de la llei de partits) va tenir com a conseqüència que el PNB fos desallotjat per primera vegada del Govern basc i que el nou lehendakari fos el socialista Patxi López. És l’única vegada que ho ha estat un socialista. Amb el suport, a la investidura, del PP de Mayor Oreja i la UPyD de Rosa Díez. Ezker-Batua (Izquierda Unida) es va abstenir en aquella votació. I, tot seguit, el lehendakari López, després de ser escollit, va oferir col·laboració al PNB. Un gest similar, salvant les distàncies, al de Jaume Collboni un cop escollit alcalde de Barcelona. Amb la diferència que, a Barcelona, l’esquerra de Colau no es va pas abstenir.
El Consell del President Puigdemont es pronunciarà el 8 de juliol sobre la crida a l’abstenció. El cert és que posposant tan tard el debat no tindrà temps material per fer campanya, ni a mobilitzar-se per desmobilitzar als votants independentistes —quina paradoxa— en els comicis del 23 de juliol. Però es produirà un debat que s’ha insinuat repetidament i que no acaba de fer-se; tant pel que fa a la conveniència de concórrer o no a uns comicis al Congrés espanyol, com per avaluar quin és el moment i circumstàncies d’una derivada tant o més interessant que tampoc s’ha concretat per ara: una quarta llista, un quart espai, al marge d’ERC, Junts i la CUP, que de produir-se tindria sobretot un damnificat clar d’aquests tres.
Ara, no vindrà d’aquesta. Tal com va deixar escrit el poeta de Roda de Ter, que cadascú faci el que més li plagui. No cal dramatitzar cap crida a votar ni —de produir-se— cap crida a l’abstenció. És legítim testar o demostrar la força que creus tenir. Fins i tot clarificador. I arribats al punt on és l’independentisme, ja no ve d’aquí.