Ponsatí va fer emprenyar de valent Puigdemont després que l’eurodiputada li cantés la canya davant tothom. El clatell del president va quedar vermell com un tomàquet. Un fet tan insòlit exigia tant coratge com temeritat. Els qui s’enfronten a Puigdemont —si més no en l’espai polític que lidera com un tòtem— tenen els dies comptats.

També és veritat que Ponsatí no és que festegi una altra formació política. És que n’és el mascaró de proa. Ponsatí, com a icona d’un quart espai, més que fer una valoració del revés judicial al TGUE —el pitjor fins al moment— va llegir un manifest polític que va tenir el mateix to condescendent i alliçonador que el llançament de Primàries a Barcelona el 2019.

Ponsatí va llançar dos míssils. Però el primer, als republicans, era una lletania. I en això cap problema. Puigdemont en té el copyright. Cap novetat en la partitura que recita Puigdemont i el seu entorn des de fa cinc anys i mig pel cap baix. Els de Junqueras han pactat i negociat amb el PSOE, ergo s’han rendit. El segon, però, va fer mal, va anar al moll de l’os. Perquè li va dir a Puigdemont —després de la clatellada judicial— que deixés de fer comèdia i que el litigi judicial de ‘l’exili’ res té a veure amb fer la independència. Sacrilegi!

També és cert que té tota la raó el líder de Junts quan li recorda a Clara Ponsatí que és europarlamentària gràcies a ell i que sense ell —no l'hi va dir, però bé ho pensa— no hauria arribat ni a la cantonada. Aquell mateix maig de 2019, quan Ponsatí rere (Comín) Puigdemont va ser votada pel Parlament Europeu, hi havia doble urna. I la Ponsatí també es va presentar a la llista de Primàries d’en Graupera a Barcelona. El resultat va ser respectable i van fer soroll. De fet, més soroll que vots, prop de 28.000. Si fa no fa com la CUP. Ara bé, per sota del 4 %. Insuficient per a algú que aspirava a ser alcalde. Ni tan sols per entrar al consistori, una barrera que estava a prop dels 40.000 vots.

Puigdemont ha volgut unificar sota la seva batuta tothom que compartís el tuitaire ‘putaerc’ o el ‘nyordos’, ‘traïdors’, ‘venuts’ i altres invectives dels true patriots

I si a Puigdemont li deu l’escó que ocupa, a Junqueras li deu estalviar-se la presó. Clar que aquest és un tema tabú perquè la màxima juntaire és que si s’han produït els indults i s’ha derogat la sedició ha estat gràcies a la divina providència. Els acords ‘gratis’ són els que han permès a Ponsatí poder trepitjar Catalunya sense passar per la trena, a Turull sortir de la presó o a Sánchez poder treballar per a l’administració pública. De res, hauria pogut respondre Junqueras. Però no n’ha tingut ocasió perquè li han dit de tot menys gràcies.

Puigdemont ha volgut unificar sota la seva batuta tothom que compartís el tuitaire ‘putaerc’ o el ‘nyordos’, ‘traïdors’, ‘venuts’ i altres invectives dels true patriots. Passa que és més fàcil compartir un enemic comú que objectius de país plausibles. Puigdemont ha alimentat el quart espai (Ponsatí n’és la prova vivent) i ha flirtejat amb ell o esperonat a batre’s ferotgement contra l’enemic comú. Només cal recordar l’esbroncada salvatge a Carme Forcadell el dia que Puigdemont es va autoorganitzar un homenatge pel cinquè aniversari de l’1 d’octubre.

Passa que sempre n’hi ha un disposat a exhibir-se com el true patriot de debò, el que necessàriament obliga a assenyalar com a comediants tota la resta. Puigdemot va tastar, de boca de Ponsatí, la seva pròpia medicina. No li va fer cap gràcia. Més que la tastarà si fa eclosió definitivament aquest quart espai com a marca electoral. Perquè per reeixir, aquest quart espai ha d’arrabassar la bandera dels true patriots als que l’han retingut fins ara. De moment, el quart espai crida a l’abstenció. No serà fins a les pròximes eleccions catalanes que en veurem la posada de llarg. Poc farà patir als republicans. Entre poc i res. Però sí que amenaça en fer un esvoranc al puigdemontisme que és qui avui capitalitza encara el gruix dels potencials vots del quart espai.