La notorietat del papa Francesc està tocada. Li estan fallant suports interns i alguns dels moviments que ha fet li han sortit malament. Sense bons assessors, no podrà dur a terme els seus objectius. Un Papa sol seria un perill en una estructura que és eclesial per natura, i, per tant, col·legiada i que no es pot permetre un líder aïllat.  A Roma no es parla d’una altra cosa: què en penses d’aquest Papa? Aquest és també contrari al papa Francesc? Frases que no són un fenomen residual, sinó el pa de cada dia.

Complota que alguna cosa queda. Els atacs encoberts, les diatribes directes i el menyspreu contra el papa Francesc estan arribant a nivells insòlits. No els titllarem d’insostenibles, perquè a l’Església les polèmiques no han acabat amb l’estructura, i ha passat de tot i més. Durant el Concili Vaticà II també hi havia una oposició neta, tallant, diàfana. El que passa és que avui aquesta crítica contra el Papa té connotacions globals i es viuen a tot el planeta, i no només a Roma. Les xarxes socials també contribueixen a crear una fressa exagerada contra ell.

El Papa té tres clars grups opositors. Un el formen alguns dels seus germans en el col·legi cardenalici, aquells porprats que no li segueixen la corda, que pensen que està tenint derives doctrinals i que és un papa confós i que confon. Un pastor desorientat que està duent el ramat a l’abisme. Noms com els dels cardenals Burke, Müller (que per cert, corre per terres catalanes aquests dies) o Caffarra serien portaveu d’aquesta dissidència interna i a alt nivell. El document Amoris Laetitia del Papa els ha servit com a catalitzador de les seves objeccions. És la oposició del pensament i de la doctrina.

Després tenim el segon grup, format per persones de dins també, especialment de la cúria romana, amb menys pes directiu però situats a càrrecs intermedis en què es poden dirimir moltes maniobres. Són el personal decebut, la gent que o bé esperava nomenaments per ascendir, o bé han estat caps de turc de la reforma curial que Francesc ha dut a terme. Aquests fan bullir l’olla, parlen amb periodistes i expressen el seu malestar, dimiteixen o els canvien de càrrec. Són persones que voldrien ser fidels al Papa de Roma —i que si serveixen a la cúria romana se suposa que és el que han de fer— però que es troben superats pel Papa a qui anomenen populista, pastor però no teòleg i a qui no li reconeixen competències gerencials ni de lideratge d’equips. Aquests no ataquen tant al Papa per les seves idees teològiques sinó per la gestió de la institució. És la oposició gerencial, més lligada a recursos humans que a estratègia global.

Finalment tenim els catòlics en general, els que no són a Roma ni tenen massa preocupació pel que passa a la seu de Sant Pere. Estan dividits internament entre els qui s’entusiasmen pel Papa i els qui el critiquen sense fissures. Hi tenim a bisbes, també, en aquest tercer paquet de descontents. Aquesta és l'oposició híbrida, la que d’una banda critica la manera de governar però també objecta les prioritats del pontificat: refugiats, ecologia, adreçar la crisi dels abusos sexuals. Aquí s’hi troben també forces com les de les multinacionals i interessos del capitalisme desenfrenat que no suporten les idees massa evangèliques i de justícia social del Papa argentí.

Hi hauria un quart grup de decebuts que serien aquells que, des de fora de l’Església, s’esperaven un Papa mag que revolucionaria la terra, es posicionaria amb l’agenda més progressista del món i acabaria amb la corrupció i la misèria i anticiparia el regne de Déu a la terra. Però el Papa és simplement un home argentí, gran, que necessita gent capaç —intel·ligent i bona persona— al costat. Ell sap on va, però no tria una autopista, sinó la collada de Toses. El problema potser no radica en el Papa, sinó en la gent més papista que el Papa que es mareja quan veu la immensitat de les muntanyes, les carreteres estretes, la incògnita de què passarà després d’una corba. Potser el poble catòlic estava acostumat a circular per la mateixa carretera de sempre per anar al mateix lloc de sempre amb la mateixa gent de sempre dins del cotxe i es limitaven a sortir, pagar el peatge, i seguir.