Marxen els bons. De la vida, de les feines, i dels bisbats també. Ara, si el tingués aquí mentre escric aquest article, el cardenal Omella em corregiria i puntualitzaria que ell no marxa d’enlloc. Però és cert que si t’escullen president de la Conferència Episcopal Espanyola, amb seu a Madrid, l’assiduïtat de reunions a la capital espanyola serà ingent. I el veurem no tan sovint per terres barcelonines. Avinentesa que resultarà positiva per als dos bisbes auxiliars de Barcelona, que agafaran encara més musculatura i presència pública. Omella, com a president dels bisbes espanyols, és una mica menys arquebisbe de Barcelona, per raons lògiques i logístiques.

Des d’ara, Omella és el nostre home a l’Havana. És un facilitador, un pontífex, en el sentit etimològic de constructor de ponts, i de passada un candidat a ser papa, per què no. Disposem d’un bisbe de Catalunya per primer cop a Madrid, de president a la seu d’Añastro, que és com es coneix la Conferència Episcopal Espanyola. Aquesta casa dels bisbes està situada en un indret amb poca tensió de Madrid, bastant idílic, sense cotxes. Se senten els ocells, hi ha arbres al voltant i es respira bé, tot i tractar-se d’una metròpoli. Des de fa poc han reformat algunes oficines de comunicació de l’edifici episcopal: ja no tenen parets sinó vidres. Aquesta transparència física és una declaració d’intencions en una Església que no vol amagar els draps bruts a casa: s’ha acabat ser opacs. Per motius acadèmics i professionals, he hagut de freqüentar sovint aquest edifici. En el seu moment vaig triar com a tema de tesi doctoral la política de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola. Tot un poema. Passen els anys i els problemes que detectava en el seu moment persisteixen, però canvien les persones i els tarannàs. I Omella és part d’un canvi.

La seva presidència obre un capítol inèdit a la política eclesial espanyola, que té temes a la taula gens fàcils: des de l’educació a l’eutanàsia, des de l’IBI a l’acollida dels refugiats. I Catalunya...

La setmana passada vaig ser a l’edifici quatre dies abans que els bisbes l’escollissin. Me’n van parlar molt bé tots els que vaig creuar-me pels passadissos. Era el candidat millor: prou murri com per fer la seva, amb cintura per escoltar els seus germans bisbes, fidel al Papa, afí al nou nunci i amb perfectes canals d'interlocució oberts amb el govern. Com a aptituds personals, és un cardenal que sap somriure i ser proper i que no per casualitat va triar com a lema cardenalici la misericòrdia. Parla sovint de fraternitat, diàleg, ponts. Sabrà fer respectar les demandes de l’Església, que no vol privilegis, sinó poder existir amb pau per fer la seva feina. Li atorgo la confiança perquè em consta que els bisbes que l’han triat no s’equivoquen. Volen mà ferma però no inflexible. Cap clar però no obtús. Cor gran però no dispers. Mans esteses i no punys.

Els que no el volien despistaven suggerint un bisbe més jove. Ai, els bisbes joves. A l’Església, la joventut episcopal no és un mèrit. No es compta segons aquests paràmetres. És molt més rellevant a quina distància estàs, físicament i èticament, del Papa, per exemple, que no pas els anys que tinguis. I Omella té carta blanca amb Francesc, que alguna cosa ha tingut a veure amb aquesta elecció. Els bisbes espanyols estan preocupats per Catalunya, i el cardenal Omella els pot tranquil·litzar, perquè no és alarmista, coneix el que passa i vol ser part de la solució. La seva presidència obre un capítol inèdit a la política eclesial espanyola, que té temes a la taula gens fàcils: des de l’educació a l’eutanàsia, des de l’IBI a l’acollida dels refugiats. I Catalunya. L’arquebisbe de Barcelona aportarà un to, una clarividència i una alegria que facilitaran les deliberacions. Perquè és perfectament sabedor que per això és el president que ha de fer sortir a l’Església de les trinxeres: perquè circuli l’aire, es pugui parlar de tot i s’obrin portes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat