No és el tema més alegre, però sí el que ens afecta a tots. En un context de desigualtats, ella és la que ens iguala, sense excepció. És un misteri, la mort, i acostar-s’hi des de diferents tradicions religioses potser aporta una mica de llum en un tema aparentment tan lúgubre. Estic d’acord amb Lola López, comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat a l’Ajuntament de Barcelona, quan lamenta que visquem en una societat que “gira l’esquena a l’espiritualitat” i esquiva la mort, no parlant-ne serenament i fins i tot amagant-la deliberadament.

Alicia Guidonet, antropòloga i membre de la Fundació Migra Studium, ha editat un llibre que es titula Morir en mans de Déu. La mort en les diferents creences i tradicions religioses, publicat per Cristianisme i Justícia. Fa bé de mirar a la cara a la parca i exposar tradicions i pràctiques que no coneixem. A la reflexió sobre “Viure i morir en mans d’Al·là”, el jesuïta i doctor en Estudis Islàmics per la Sorbona de París Jaume Flaquer fa saber que pels musulmans morir és “tornar a Déu”, en un procés semblant al que el poeta Calderón de la Barca evoca amb la vida com a somni, on morir és despertar. Fa saber pràctiques entorn de la mort que difereixen molt de la mort més europea i cristiana a la qual estem acostumats. El paper de l’imam davant del moribund “no s’assembla al d’un sacerdot catòlic”, puntualitza. Un cop mort, el cadàver no pot ser tocat per persones del sexe contrari. El renten ritualment, l’embolcallen amb un sudari, el porten a la mesquita de cara a la Meca i després de recitar l’oració fúnebre l’enterren, en contacte amb la terra, sense taüt (si es permet, com a Andalusia). El govern del Marroc enterra de manera gratuïta i molts musulmans vinculats al Marroc volen ser repatriats. 

La mort, en canvi, “no existeix per a l’hinduisme”, diu de manera provocadora Dvarka Dasa, el president de l’Associació per a la Consciència de Krixna. La seva cultura, molt més lligada a la natura, no percep el temps linealment, amb un començament i un final: tot és cíclic, les coses neixen, creixen, moren i tornen a créixer. Naturalment la mort existeix, el cos mor, però per als hinduistes la qüestió és fins a quin punt les persones ens identifiquem amb el cos. Per a l’hinduisme la identitat corporal no és la real, sinó quelcom “passatger, momentani i il·lusori”, il·lustra Dasa. Després que la persona hagi deixat el cos, l’hinduisme preveu rituals, relacionats sobretot amb la cremació. S’incinera a algú per evitar que la persona quedi aferrada al cos. En el ritual es demana a la persona que marxi, “que se’n vagi ja” cap al nou destí. Només enterren a persones molt especials, no aferrades, com a sants. Són casos excepcionals. El que en una tradició cristiana seria el dol, per a ells és el període de purificació. Dasa insisteix: més enllà del folklore i els rituals, l’important és acompanyar i preparar la mort amb pregàries i meditacions. 

Morir-se dins d’una tradició religiosa ofereix als creients el confort que algú, a la comunitat, es preocuparà d’ells al final de la seva vida

El budista i acompanyant en l’àmbit hospitalari Andreu Estany es refereix a morir en la tradició budista afirmant que “el budisme aborda la mort sense tabús” atès que és una realitat i que mentre estem vius podem preparar-nos per a la mort i viure-la “creativament”. Amb això afegeix que “el budisme ens diu i informa que la nostra vida actual és solament una vida en una successió de vides fins que assolim l’alliberament”. Quan un budista mor, la seva ment se separa del cos i la ment viatja fins a connectar-se en un nou cos i comença una nova vida. Donar òrgans es considera un acte d’una gran generositat. 

Tota una altra perspectiva és la jueva. La psicoanalista Malka González ens fa saber que els jueus citen la mort quan es desperten i també abans d’anar a dormir: el fet de prendre consciència cada dia de la realitat de la mort i anomenar-la “fa que ens parem davant de les nostres faltes i ens dona un sentiment de respecte i agraïment profunds per a la vida”. Aquesta experta en cultura i tradicions jueves explica que quan una persona jueva mor, s’ha de respectar l’honor vers el difunt (per això no se l’exposa mai en públic, per preservar-ne la intimitat i el respecte), i s’ha de donar suport als familiars que estan de dol. El cos del difunt, que ha estat creat a imatge i semblança de Déu, és sagrat, ha estat la casa de l’ànima (Nefesh) i de l’esperit (Rúaj), i s’ha de tornar a la terra i a la pols, despullat i de manera senzilla. Amb la mort, però, els jueus no tallen la relació. El valor de la memòria és molt important: “Ells continuen en la nostra vida al llarg del temps, els recordem en cada aniversari de la seva mort fent un menjar amb kidush (benedicció del vi) en la seva memòria a la sinagoga i s’estudia la Torà per a l’elevació de les seves ànimes, com si ells l’estudiessin també amb nosaltres”. 

Morir en mans de Déu també recull la mort en el cristianisme, més coneguda en el nostre context. Els cristians creuen en la resurrecció i saben que el seu fundador va morir per donar vida. Morir-se dins d’una tradició religiosa ofereix als creients el confort que algú, a la comunitat, es preocuparà d’ells al final de la seva vida. Les religions hi són, al final. No elles com a institucions, sinó que és al capdavall de la vida quan agafa sentit el relat que han anat configurant, les pràctiques que han aconsellat, els rituals que han propiciat, els valors que han difós. El final de la vida, de fet, és el seu autèntic punt de partida.