Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) va ser executat pels nazis el 1945 a Flossenbürg just una setmana abans que les forces aliades alliberessin el camp. Aquell teòleg protestant alemany que havia titllat Hitler de ser l’Anticrist es va oposar amb determinació al règim i per aquest motiu va ser detingut per la Gestapo. Bonhoeffer encarna la resistència nazi no només de pensament. De fet, va participar en la conspiració per acabar amb la vida d’Adolf Hitler. A la presó va escriure molt i els seus pensaments configuren part del gruix de la teologia del segle XX. L’autor de Resistència i submissió o Creure i viure havia nascut a Breslau, igual que la filòsofa també víctima del nazisme Edith Stein, en el si d’una família intel·lectual en què la religió no era tinguda especialment en compte. La família es va traslladar a Berlín, on el pare era psiquiatra. Ell, però, va voler estudiar teologia a Tübingen i a Berlín, es va doctorar, va anar als Estats Units (encara avui, quan visites la Universitat de Colúmbia t’ensenyen amb orgull l’Union Theological Seminar on va fer estada) i, cosa que alguns no saben, va ser pastor a Barcelona. Un any de vicari.

A Cartes des de Barcelona (editat per la Fundació Maragall), Alexander Fidora i Josep Maria Jaumà glossen aquell any en què va viure a la capital catalana,  del febrer del 1928 al febrer del 1929 quan es va anar forjant el seu caràcter pacifista i ecumènic i el seu interès per la llibertat; el que el monjo de Montserrat Lluís Duch en diria el seu “coratge civil”. Bonhoeffer va ser vicari a la Deutschsprachige Evangelische Gemeinde, la parròquia protestant alemanya del carrer de Brusi de Barcelona. En els seus sermons, aquell jove alemany citava Plató, Hegel, Kant… i provocava les famílies que l’escoltaven. Per ell, ser cristià no significa ser religiós d’una certa manera, convertir-se en pecador, penitent o sant, sinó que significa ser home. “Crist no crea en nosaltres un tipus d’home, sinó un home”, pensava.

Trotta va tenir l’encert de publicar les cartes entre ell i Maria von Wedemeyer, unes missives d’amor en què es llegeixen frases com la que la seva jove promesa Maria li escriu: “Crec que l’amor no és una cosa que es porta a les mans i que es pot donar a qui hom vol, sinó que simplement hom és presoner d’aquest amor”. I la resposta de Dietrich: “Què significa pertànyer, sinó compartir-ho tot?”

Dietrich Bonhoeffer és un sant que apareix a la portalada de l’abadia de Westminster a Londres, junt amb altres sants com Óscar Romero. Són aquells personatges que ens fan impossible separar vida i obra. En el seu pensament, l’Església només és Església quan existeix per als altres. La d’aquest pastor luterà és una de les millors definicions de què hi pinta l’Església en el món, de quina és la seva essència, que no és autoreferencialitat. Ho té clar també l’arquebisbe i cardenal Omella, que ha titulat el seu nou pla pastoral de l’arxidiòcesi de Barcelona “Sortim”, perquè vol una Església cap enfora. Per als altres. Com Déu mana, vaja.