Si fos editora, proposaria un reguitzell de llibres clàssics que la nostra gent, els coetanis que compartim l’ara i l’aquí, hauria de llegir. I no perquè pensi que els escriptors vius no escriuen correctament —alguns són colossals i imprescindibles—, sinó perquè ens convé del tot combinar novetat amb punts de referència. I els clàssics ens reubiquen. La gràcia dels clàssics és aquesta perennitat que porten intrínsecament dins, perquè tenen a veure de manera molt íntima amb la vida. I llegir-los és una activitat que provoca plaer.

Si llegim amb plaer alguna frase, història o paraula és perquè han estat escrites amb plaer. Ens ho deia, convençut, el filòsof Xavier Antich a un grup d’ànimes inquietes que ens vam reunir fa un temps a l’illa de Menorca, a l’imponent casalot de Mongofre, un cap de setmana fascinant dedicat a entendre per què ens agrada llegir, com és que ens corprèn l’art, per què necessitem la bellesa. Antich exposava amb vehemència que els clàssics són “imprescindibles com a eines en el camí en una vida intensa plena i madura, una vida autoconscient i crítica”. La lectura dels clàssics ens permet “flexibilitzar el cap, fer-lo creatiu”, sosté Xavier Antich. Una acció per fer de la vida quelcom lúcid i intel·ligent. És, per tant, una necessitat democràtica i social freqüentar la lectura i els clàssics, mantenir-hi un contacte familiar i no esporàdic, per nodrir-nos-en i fer-nos millors ampliant el nostre univers, convertint-lo en més ric, complex, subtil i desitjable. A través de l’acte de la lectura sortim de nosaltres, del clos de la nostra intimitat privada, de les nostres coses —que són sempre cosetes, segons Antich— per rebre mons dels quals nosaltres no en som l’origen i que ens arriben a través de l’escriptura. Vivim moltes més vides, llegint.

Sovint ens plau allò que llegim, o escoltem, però també ens pot fer molt de mal o tornar-nos immensament feliços. Amb les paraules se’ns revela la interioritat d’aquells amb qui compartim l’espai comú. A través de les paraules, els universos dels altres se’ns fan accessibles; gràcies a les paraules, el nostre món és un món en comú. L’autisme o l’Alzheimer ens priven de poder accedir a través de la paraula al món interior d’aquells que estimem; trobem altres fórmules, certament, però ens dol sobretot no poder accedir al món interior d’algú que, tanmateix, ens és molt proper.

El llenguatge és el misteri que ens arrenca dels codis de senyals predeterminats. I l’escriptura ens caracteritza perquè darrere de les paraules hi ha pensament, i no només mecànica. Escriure, i llegir, implica l’ànima. María Zambrano explicava que en l’escriptura retenim les paraules, no ens en desprenem, tenim temps per entretenir-nos i fer propis els mots. No tothom té capacitat d’escriure, molt més estès és poder llegir. Llegir és implicar-se, completar el text i posar-hi sentit.

Llegir cansa, ens recordava Xavier Antich, perquè l’acte de llegir “reclama molt de nosaltres, és tota una activitat neurològica: ens posa davant la vida dels altres i tenim tot un camp de batalla, sentim una veu que no és la nostra”. En els anomenats “Talleres aislados” de Menorca, Antich glossava Italo Calvino i les raons per llegir els clàssics, i una és que mai no acaben de dir tot el que tenen a dir, sempre hi podem tornar i sempre estan vius. En un món caduc i fugisser, on es maten les experiències a cop d’Instastory a Instagram, on la perennitat sembla passada de moda, on vivim instal·lats en el canvi permanent, el millor que podem fer és regalar-nos temps per tornar als clàssics, per retrobar-nos a nosaltres mateixos clàssics. Hem de llegir no per informar-nos, sinó per formar-nos. Som éssers en contínua progressió, la nostra identitat es va creant amb els estímuls que rebem, i podem triar i canalitzar. Llegir, llegir per trobar aquell pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins, en paraules de Kafka. Llegir per viure més. Llegir per desintoxicar-nos de la hipertròfia de la imatge. Llegir per conjurar el temps, llegir per impugnar la narrativa imperant de la superficialitat. Llegir per tornar a aprendre a existir, més i millor.

Míriam Díez
Opinió Distòpia i totalitarisme Míriam Díez