Ludovico Einaudi, el cèlebre compositor i pianista neoclàssic, és capaç de crear com pocs contemporanis una litúrgia de comunió, bellesa, silenci i memòria molt propera a una experiència religiosa. La religiositat relliga, remou i desvetlla. La música, també. Einaudi omple estadis, de Milà a Nova York, i ho fa pràcticament sol. Aquest cop, a Barcelona, amb tres músics en alguns moments puntuals. Però bàsicament sol. Amb el piano. I al Liceu, que no és un escenari qualsevol i també contribueix amb la seva bellesa a potenciar l’efecte litúrgic.
Einaudi se’m va aparèixer com un auster monjo benedictí, que davant d’un piano ens transmet que la melodia és com una respiració, que els espais amb música són oportunitats facilitadores per reflexionar lliurement
Si l’espiritualitat narcotitza o bloqueja, és perillosa. Pot crear éssers dissociats. La música, com l’espiritualitat, té aquesta capacitat transcendent que trenca, recompon i guareix. Pel pianista torinès, la música ha de poder conduir a un món més pacificat: ell no es dedica només a tocar el piano, sinó que reivindica a través dels concerts la solidaritat. A nosaltres ens va demanar, en un català perfecte, recursos per a Ucraïna. En el fons, l’artista actua com un mossèn, que després de la preciosa litúrgia de la Paraula i de l'embriagador moment de la comunió, es mira als fidels i els convida a passar a l’acció. A ser generosos. A posar en pràctica aquella emoció indescriptible que han viscut els seus cors. A donar. A mullar-se. A actuar. Dins la brillant interpretació de la nit del 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, Einaudi se’m va aparèixer com un auster monjo benedictí, que davant d’un piano ens transmet que la melodia és com una respiració, que els espais amb música són oportunitats facilitadores per reflexionar lliurement. La seva és una crida a desinstal·lar-nos i deixar de viure cofois i feliços a la zona de confort (i certament, una llotja del Liceu ho és). La impactant imatge que Ludovico Einaudi va protagonitzar a l’Àrtic, ell sol amb un piano de cua sobre blocs de gel que es desfeien, aquella imatge, senyores i senyors, no era només un reclam estètic. Era un crit ètic. O cuidem la terra, o ens la carreguem. Einaudi és un pianista de l’Agenda 2030, que tant ens preocupa a les institucions i on encara tan poc fem tots plegats.
La música no és només combinar articuladament sons en una seqüència temporal seguint lleis d’harmonia, melodia i ritme. La música és també militància. I fa vibrar, i de les vibracions en poden sortir noves i sublims melodies o catastròfics sons cacofònics. Cadascú és responsable de què fa amb les emocions que algú li desvetlla. Música com a relaxant o música com estimulant. La pregunta no és una trampa: hi ha un temps per a cada cosa, llegim al Cohèlet 3, 1-15. Hi ha també un temps per a la grandiositat i un per a la simplicitat. Ell s’ha fet famós per les bandes sonores de cinema, i tot i la immensitat hollywoodiana, ara ha retornat a la simplicitat: “Soc una persona una mica abstracta”, reconeix aquest músic que viu lluny de la frenètica vida que condueixen els qui l’escolten. El pianista italià és home de poques paraules, però amb habilitat per encendre focs dins milers d’ànimes.