L'hivern passat vaig trucar a la Judit Pujadó i li vaig dir que volia fer-li una proposta. Al cap de pocs dies em va citar als peus del Montseny, en un restaurant on havia dinat quan em pensava que seria músic i el meu grup gravava el primer disc a l'estudi de l'Emili Baleriola. Fa molts anys d'això, els caminets plens de bolets i el riu que envoltaven l'estudi encara hi són, però l'Emili és mort, i la casa deu ser d'algun estranger. "Necessito un editor que posi els meus llibres a les llibreries amb una mica de convicció", li vaig dir, mentre el seu soci, el Xavier Cortadellas, m'observava fent veure que dinava. "Podem fer una col·lecció Casablanca", va dir la Judit. "Prefereixo una col·lecció Enric Vila", vaig respondre. El Patreon me l'estimo molt, però el meu nom és l'única cosa que només depèn de mi. "Doncs al setembre sortirem amb dos llibres de cop i després en farem un parell per temporada", va dir la Judit. El Xevi em devia llegir el pensament perquè de seguida va afegir: "No pateixis que tinc intenció de viure molts anys. Podràs fer molts llibres amb nosaltres".
Aquesta és la nota introductòria del primer llibre de la col·lecció. Dissabte la presentem a la Bisbal amb la Júlia Bacardit, a la seu d'Edicions Sidillà. A la tardor, la presentarem a Barcelona amb la Marina Porras.
Nota
En el moment de començar aquesta col·lecció, els catalans partim d’un avantatge respecte de la resta d’europeus: tenim més presents que els nostres veïns del continent les desgràcies del segle XX. Potser perquè les ferides de la guerra van quedar obertes, mantenim una relació més íntima i feixuga amb la derrota. Aquest llast singular ens ha donat un caràcter susceptible, però despert. I en els casos més extrems, un esperit artístic; d’aquí que el país hagi donat tants genis en les èpoques adverses.
Vist de lluny, des del reclam filosòfic i provocatiu del títol, aquest llibre pot semblar una venjança, però sobretot és l’inici d’un projecte de redreçament personal i col·lectiu. Arribat a una certa edat, em va semblar que havia de fer net si volia fixar la meva posició com a escriptor i com a home. Vaig pensar que seria una llàstima que després de tants esforços deixés darrere meu un reguitzell de tergiversacions i malentesos. Per això aquesta col·lecció comença amb el primer volum de l’Ull per ull, i no pas amb altres llibres meus que ja van demostrar, en el seu moment, una tirada comercial i mediàtica.
Vaig començar a escriure l’Ull per ull després d’un d’aquells talls vitals que se senten com a irreversibles i, sobretot, se saben decisius. A aquest primer volum en seguiran d’altres que aniran ampliant el meu intent de crear un espai i un temps catalans dins del món europeu. Els ciutadans del continent han acabat tenint una mala relació amb la seva cara fosca. El futur d’Europa se’m fa estranyament familiar, de tant com sembla convergir amb Catalunya. Em sembla que puc explicar, des d’una interioritat elaborada, com se sobreviu a una derrota col·lectiva sense caure en posicions sentimentals o cíniques. De vegades penso que tot el que he fet a la vida ha estat donar voltes a això.
Els catalans som experts a refugiar-nos en les particularitats de l’amor per no ser jutjats injustament ni haver-nos d’enfrontar a enemics més forts
Als catalans, la crisi de la democràcia i dels ideals de benestar no ens ve gens de nou. La història ens ha avesat a viure dins el món civilitzat en un estat semiselvàtic. L’imperi de l’amor ens va acorralar abans que ningú parlés de correcció política o d’esquerres woke; abans que Albert Camus traduís el Cant espiritual o que Curzio Malaparte digués que Hitler era una dona. Els catalans som experts a refugiar-nos en les particularitats de l’amor per no ser jutjats injustament ni haver-nos d’enfrontar a enemics més forts —hem après a conviure massa bé amb els nostres fantasmes.
No és casualitat que als millors pisos de l’Eixample encara hi faci fred, malgrat els avenços tecnològics i les bondats del nostre clima. Les mares catalanes ventilen els dormitoris més que enlloc, i els pares estalvien en calefacció tot el que poden. Els catalans hem patit el poder dur i el poder tou i només sentim protegida la puresa en les asprors de la intempèrie —cosa que sovint ens fa pensar com si fóssim pobres, tot i tenir la butxaca plena. Ventilant i estalviant hem resistit, i hem aconseguit de convergir amb Europa. Ara és el moment de fer un pas més i de tornar a oferir al món la nostra llengua, la nostra història. És a dir, la nostra literatura —i si cal també els nostres traumes.
Aquesta col·lecció és un intent d’aprofitar la capacitat de concreció que dona la lletra per posar la meva vida al servei d’un món més gran.