Qualsevol aficionat a les sèries televisives ja sap que ni l’escenari en què passen ni el tema sobre el qual aparentment tracten defineixen de què van. House passava en una clínica, The Newsroom en un estudi d’informatius de televisió i Merlí en un institut, per esmentar-ne només tres exemples, però aquests decorats escenogràfics constitueixen l’espai d’uns conflictes que els ultrapassen i que pretenen, a través de l’ús retòric de la sinècdoque (la part pel tot), parlar de més coses que les que afecten, estrictament, les problemàtiques dels llocs en què passen. De manera anàloga, encara que el contingut o el tema d’aquestes sèries abordin, de vegades amb detalls de guió amb aparença de versemblança, el món de la medicina, el periodisme o la filosofia, no és pas tampoc d’aquestes coses de les que realment parla. La medicina, el periodisme o la filosofia són, podria dir-se, poca cosa més que una excusa o, si es vol, un detonant per a conflictes d’altra mena, que en constitueixen, en realitat, la matèria primera al voltant de la qual s’articulen els conflictes de les sèries. Per això, no és estrany que a qui menys agradi una sèrie com House siguin els metges; que els periodistes trobin artificiosa i irreal la realitat del periodisme que The Newsroom revela, o que els professors o els filòsofs no siguin capaços de reconèixer-se en el món de Merlí.

Això no diu res en demèrit d’aquestes ficcions televisives, ja que la seva oportunitat i el seu possible encert no deriva de la capacitat de reflectir les realitats concretes que escenifiquen. Tampoc Èdip rei va de les monarquies gregues ni les tragèdies de Shakespeare, del món isabelí. La ficció sempre pren el seu punt de partida en la realitat concreta, que molt sovint en constitueix l’escenari i la trama, però la seva dignitat i, quan es produeix, la seva grandesa, depèn, precisament, de la capacitat d'ultrapassar els seus universos de referència. És cosa sabuda.

I tanmateix, tot i ser un mecanisme habitual en les ficcions occidentals, el pacte sobre el qual es funda el principi de la mimesi, que és la capacitat de reconèixer el món al qual fan referència, té tanta força que acostumem a donar validesa de realitat als mons que convoquen, encara que en cap moment deixem d’atribuir-li una naturalesa fictícia i, per tant, més producte de la imaginació creativa que de la voluntat documental. Això fa que, tot i que sabem que no parlen de medicina, de periodisme o de filosofia, tendim a deixar-nos emportar, en primera instància, pel que ens diuen d’aquests mons, com si, efectivament, en fossin un reflex fidel i versemblant. Però si no anem més enllà d’aquesta consciència ingènua, correm el perill de pensar que, efectivament, la medicina i la vida clínica són com les retrata House; el món del periodisme i la televisió com el representa The Newsroom, o la realitat de l’ensenyament i de la filosofia com la presenta Merlí. I aleshores és quan sorgeixen els problemes, només per la nostra credulitat i per aquest acte que acaba prenent per real el que només és ficció.

No és estrany que a qui menys agradi una sèrie com House siguin els metges; que els periodistes trobin artificiosa i irreal The Newsroom, o que els professors o els filòsofs no siguin capaços de reconèixer-se en el món de Merlí

M’atreviria a dir que les grans ficcions, les més subtils i elaborades, són les que passen, amb totes les garanties, la prova de la versemblança, quan el món del qual es fan ressò hi és present sense estrafer-lo. O, si es vol, les que, tot i ser competents en termes de representació, aconsegueixen, tanmateix, obrir els seus mons a altres mons i problemàtiques que, encara que no siguin els de la ficció, poden fàcilment reconèixer-s’hi. Diria que això és el que passa no pas en les sèries esmentades, sinó en d'altres, que acaben per convertir-se en referència del gènere, com Los Soprano, The Wire, Mad men, Treme o Homeland.

Curiosament, les tres sèries esmentades com a exemple (House, The Newsroom o Merlí) proven de sostenir-se en la figura inquietant d’un home, adult, histriònic i impertinent, competentíssim en la seva professió però insuportable, a més de discutible en termes morals i ètics. Les tres suggereixen un aspecte gairebé irresistible per a la ficció, que se sosté en la paradoxa d’una caracterització humana més que problemàtica, per les seves opinions i per la seva forma habitual de comportar-se, d’una banda, i per la seva indiscutible competència en termes professionals, de l'altra. Com si, amb això, se suggerís que tot és permès, legítim i defensable, encara que contradigui les mínimes normes de socialitat o de moralitat, mentre la seva capacitació professional sigui inatacable.

Així, se suggereix que és legítim en la ficció justificar una naturalesa, en tantes coses abominable, des del seu classisme o masclisme, sempre que, en l’exercici de la seva professió, demostri una competència, estrictament tècnica i disciplinària. Amb això, ficcions com aquestes reprenen una convicció, fortament estesa, que permet pensar que un escriptor (o un banquer), per exemple, pot arribar a ser un magnífic escriptor (o un banquer) encara que sigui moralment indecent o reprovable. Però aquesta és, al meu entendre, una lògica perversa, capaç de dissociar la moralitat de la professionalitat, com si l’exercici d’una professió, sigui quina sigui, pogués ser avaluada, o admirada, com és el cas, amb independència dels criteris ètics amb què valoraríem qualsevol altra persona.

Aquesta, i no cap altra, és la incomoditat que, almenys a mi, em provoca una sèrie com Merlí, per parlar de la més propera, capaç d’articular una ficció tan efectiva, respecte al món de l’ensenyament, com va ser aquella frivolitat d'El club dels poetes morts. Perquè part dels seus efectes perniciosos rauen, precisament, en la vara de mesurar amb què, per efecte de la sèrie, s’acaben valorant els prosaics, poc heroics i convencionals professionals que fan de l’ensenyament no només la seva ocupació diària sinó, com passa en molts casos, la seva passió. Les aules dels centres d’ensenyament del país estan plenes de personatges esforçats, competents i apassionats que, tanmateix, no poden gaudir d’aquesta mena d’excepcionalitat moral que concedim als personatges de ficció, i als quals, com és evident, no els permetríem ni una sola de les frivolitats o arbitrarietats que els concedim als altres en el terreny de la ficció.

El protagonista de Merlí té tan poca fusta de la que caracteritza els professors o els filòsofs reals com en tindria si fos, per exemple, un mecànic en un garatge

No suggereixo que ens enfrontem a la ficció com si fos real, perquè no ho és. Només m’atreveixo a insinuar que el protagonista de Merlí té tan poca fusta de la que caracteritza els professors o els filòsofs reals com en tindria si, en lloc de ser el que és i passar la ficció on passa, fos, per exemple, un mecànic en un garatge. Paradoxalment, la sèrie ha provocat, en un efecte que no deixa de sorprendre’m, i del qual sembla que els responsables de la cadena se senten orgullosos, un augment més que significatiu en les matriculacions de les facultats de Filosofia. Com si aquesta ona expansiva de credulitat fos, al capdavall, paradoxalment, una mostra de l’encert de la sèrie. Al final, potser, molts hauran cregut que, efectivament, els gegants són gegants i no pas molins. Però, encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda.