Dia sí i dia també coneixem nous casos surrealistes vinculats al món de l’habitatge, i més concretament en l’àmbit del lloguer. El cas que ara relataré m’ha arribat d’una font directíssima i, per tant, és absolutament cert. El cas es remunta un temps enrere, quan un ciutadà honorable de Barcelona va arrendar un local comercial, situat al Raval de la capital catalana, a un ciutadà pakistanès. El contracte d’arrendament va ser formalitzat l’any 2024 i, atesa la naturalesa del local, només podia ser destinat a un ús de magatzem. Fins aquí, tot correcte i tot legal, sense cap connotació especuladora ni cap prejudici de ningú. Tot anava bé, sense cap novetat ni incidència, fins que l’Ajuntament de Barcelona va notificar a la propietat que, en aquell local, s’hi estava produint un ús fraudulent.
El llogater, que continua residint al Pakistan, havia omplert l’espai de llits per encabir-hi de manera permanent el màxim nombre de persones
Sorprès, el propietari es va posar immediatament en contacte amb el llogater per esclarir la situació mitjançant diversos requeriments amistosos. Cal recordar que, segons la llei, el propietari d’un pis o un local que tingui llogat no hi pot accedir sense el permís de l’arrendatari mentre el contracte sigui vigent. Això és així i està bé que sigui així. El cas és que el propietari, neguitós per la notificació municipal i davant la nul·la col·laboració de l’arrendatari, va sol·licitar la resolució del contracte i el lliurament de les claus. En aquest cas, el llogater va continuar sense respondre i sense atendre cap petició, de manera que, finalment, gràcies a les gestions del despatx d’advocats Mallart & Garcia Roqueta, es va poder accedir a l’immoble. La sorpresa va ser majúscula quan es va comprovar i documentar que el llogater, que continua residint al Pakistan i, per tant, roman il·localitzable, havia omplert l’espai de llits per encabir-hi de manera permanent el màxim nombre de persones, un ús que no preveu el tipus d’immoble. Com a mínim hi va arribar a encabir dotze llits on vivien persones en condicions insalubres, de manera que va convertir el local en un infrahabitatge il·legal massificat. Naturalment, el llogater del local arrenda fraudulentament aquests llits als seus ocupants, de manera que guanya molts diners a costa de la vulnerabilitat d’aquestes persones i viu d’aquestes rendes còmodament instal·lat al Pakistan.
L’Ajuntament de Barcelona, exhibint una escassa empatia i poca voluntat d’entendre la situació, va decidir obrir un expedient contra el propietari, a qui acusava fins i tot d’haver fet unes obres il·legals i li donava el termini d’un mes per enderrocar-les. El propietari va presentar un recurs contra la resolució, al·legant que en cap cas s’han fet obres al local i que totes les actuacions irregulars van ser dutes a terme per l’arrendatari sense el seu consentiment ni coneixement. No és difícil deduir que al nostre consistori li resulta més fàcil perseguir un ciutadà de Barcelona que està al dia de les seves obligacions que no pas empaitar un home al Pakistan, i, per tant, va optar per la via més fàcil, però també la més injusta. Per descomptat, el propietari ha manifestat sempre la seva voluntat de cooperar amb les administracions, malgrat que es troba ara en una situació d’indefensió surrealista. El cas es troba en fase de mediació per evitar la via judicial. Si no s’assoleix una solució efectiva, amb tota probabilitat interposarà una demanda judicial per incompliment contractual i es demanarà el desnonament del local. Tot això pot trigar anys a dur-se a terme i durant tot aquest temps el llogater continuarà explotant els seus inquilins de manera fraudulenta i el propietari continuarà amb un neguit permanent.
Aquest cas, com tants d’altres que coneixem dia rere dia, només afavoreixen un comportament: la progressiva retirada dels immobles, comercials o residencials, del mercat de lloguer cap al mercat de compravenda. Un propietari, gran o petit, ja no només s’exposa al risc de no cobrar el lloguer; ja no només s’arrisca a allargar un procés judicial durant mesos o anys; ja no només s’arrisca que li malmetin el pis o directament li destrossin. També se sotmet a un sistema administratiu en el qual és el principal sospitós de tot el que pugui passar, amb el seu coneixement o sense. La llei empara i protegeix els llogaters, i és bo que sigui així. Sempre que, és clar, també empari i protegeixi els propietaris, com no és, precisament, el cas que relato en aquest article. Si volem tenir, algun dia, un inici de solució a la greu crisi de l'habitatge que patim, convindrà que tothom hi posi de la seva part i que tots els actors implicats es facin seva la solució consensuada, amb l’Administració com a garant principal dels drets i deures de tothom. Mentre això no passi, cada cop hi haurà menys habitatges de lloguer i cada cop el problema serà més greu.