Com poden canviar de sobte les campanyes electorals! Pots tenir-ho tot preparat al detall, però un accident, un imprevist, ho pot capgirar tot. El terrible xoc de trens d'aquesta setmana n'és una mostra. Abans de res, cal lamentar les víctimes. Veurem com evoluciona la polèmica de l’accident i com afecta electoralment el PSOE. De moment, ja ha canviat l'agenda mediàtica. Iván Redondo ha deixat d'explicar enquestes que ningú no veu i Pedro Sánchez ha aturat el seu desplegament televisiu.
Un desplegament que havia començat amb un cop d’efecte a "La Revuelta". Més de quatre milions d'espectadors en un míting televisat. Comunicativament, impecable. Èticament, molt qüestionable. És aquest el paper que ha de tenir una televisió pública? Ara hi aniran tots. Jo mateix els ho recomanaria. Una audiència així no es pot desaprofitar. Però tots hi aniran a remolc de la jugada de Sánchez. Rufián ja hi ha anat i la seva gran aportació sobre "comer culos" va ser totalment lamentable. Quan el critico és perquè fa coses que em sap greu que les faci Esquerra. Veient-lo darrerament em plantejo si val la pena continuar criticant el que fa. El descrèdit és total. Com podem exigir que s'entenguin a Madrid amb aquestes actituds? S’ha imposat una mentalitat que ha convertit l’adversari en enemic, fins i tot quan —en teoria— hi comparteixes bona part dels objectius.
No es tracta que tots els catalans pensin igual, sinó que persones que pensen diferent siguin capaces d'actuar juntes en defensa de Catalunya
Fa anys, un dirigent d'ERC em va explicar que la primera porta a la qual havia trucat per entrar en política havia estat la de Convergència. No el van voler perquè era massa jove —error! A ERC el van acollir. Va arribar a ser alcalde. Després va ser diputat i dirigent del partit. Però mai no havia perdonat aquell rebuig inicial. Odiava CiU. Em va sorprendre molt. Nosaltres podíem estar enfadats amb ERC pels tripartits, però diria que, almenys entre els més joves, no hi havia odi. Quan a Junts van entrar els nous, molts sense trajectòria de partit, es van trobar amb uns dirigents d'ERC molt hostils. I diria que les coses no han fet més que empitjorar. Ara tinc la sensació que l'animadversió ja és absolutament recíproca. La unitat independentista és imprescindible, però cada vegada dubto més que pugui ser una unitat de partits. Potser haurà de ser un sol partit, un lideratge. Com ho va ser Pujol o en part Mas. A Puigdemont li ho van impedir, a veure què passarà ara.
Els partits catalans fan campanya a Madrid pensant en els seus interessos de partit. ERC sembla que a curt termini i Junts, suposadament, a llarg. Però la qüestió decisiva és una altra: qui aconseguirà ser percebut com qui defensa Catalunya? Aquesta és la clau. No es tracta de demostrar qui és més independentista, més d'esquerres o més de dretes. Es tracta de construir una força que defensi els interessos de Catalunya per damunt de les etiquetes. I això exigeix una determinada mentalitat. També en la política de pactes. Pujol ho va entendre perfectament: o decideixes no pactar amb ningú o has d'estar disposat a pactar amb tothom. Perquè si només pots pactar amb uns, deixes de representar el conjunt i passes a formar part d'un bàndol. Aquest és un dels grans errors d'ERC. Ha acabat fent de la seva ubicació ideològica un límit a la defensa dels interessos nacionals. I a Junts li caldrà demostrar que és capaç de superar aquesta mateixa temptació, encara que sigui des d'una altra posició. Mentalitat és el conjunt de creences, valors i actituds que condicionen com interpretem la realitat i com actuem. No és només allò que pensem, sinó la predisposició amb què afrontem les coses. No es tracta que tots els catalans pensin igual, sinó que persones que pensen diferent siguin capaces d'actuar juntes en defensa de Catalunya. L’independentisme pot tenir un problema electoral, un problema de lideratges, un problema d’estratègia, tot es pot arreglar. El que més costa és si té un problema de mentalitat.