McGuffin

El cas de Dalmases, que tot just ha començat a veure’s a la comissió de l’estatut dels diputats aquesta setmana, cueja des de ja fa massa temps i ha esdevingut una mena de McGuffin per tapar altres problemes, és a dir, per crear una cortina de fum. En efecte, s’arriba a utilitzar un membre d’un partit, aquí a més diputat, per, tot fent veure que es lluita per ell, fer-lo servir d’ariet en lluites d’eficiència democràtica més que discutible, en les quals la ciutadania no ha de resultar especialment guanyadora.

JuntsxCat pateix una feblesa que vol capgirar en fortalesa, però no se’n surt. D’on ha sortit, per voluntat pròpia, és del Govern. Ara, si no fos per una política d’agitació que té els dies comptats, atès que no es tradueix en efectes tangibles per a la generalitat de les persones, el seu protagonisme seria alacurt. Fora del govern, com saben propis i estranys, teòrics i pràctics, i més sense un nombre crític de diputats, el partit s’acaba endinsant en les tenebres de la irrellevància i el fred de la impotència. Ciutadans ho sap perfectament, tant a Catalunya, on va guanyar inútilment les eleccions del 2015, com a Madrid, per les fanfarroneries del 2018, sense comptar els desgavells de les diverses eleccions autonòmiques, potenciats per una fuga sense límits de dirigents.

El PSC-PSOE, a Catalunya, té rellevància, i per aprovar els pressupostos serà necessari, atès que és la força dominant a la Moncloa, no pels seus propis mèrits. Recordem el romanço del govern a l’ombra. Té una rellevància llogada, no en propietat.

Durant tot aquest temps el McGuffin haurà fet el seu efecte: distreure del camí polític que vol emprendre Junts en solitari cap a la independència amb ignots mecanismes i mitjans

Junts, legítimament, ha volgut canviar el seu propi curs polític. Vol refermar-se —pràcticament, com a únic punt programàtic— en el fet que són els fills de l'1-O, només ells, i que a ells els toca portar Catalunya cap a la república. Tanmateix, és el secret més ben guardat, un tresor d’allò més preuat, com es farà aquest trànsit, quan es farà i amb quin cost personal, econòmic i polític es farà. Ara bé, en l’anàlisi que fan els juntaires de l’estat de coses, aquests interrogants ni hi figuren; aquests interrogants semblen ser més aviat pura xavalla insignificant. En aquest context, la unitat no té cap valor, només la recerca sense fi d’una hegemonia que ningú, per més que es desitgi, ni tan sols albira.

Així i tot, no és difícil endevinar que és poca alforja per declarar-se hereu de l’1-O i dur a terme un viatge tan costerut i feixuc. Un no permanent a tot —actitud, reitero, legítima— resulta, però, d’aspre manteniment a mitjà i llarg termini. Amb la política passa com amb l’aigua: els forats i espais, per intersticials que siguin, sempre s’acaben ocupant.

Dins de la política-relat, no de la realpolitik, invertir els papers, per exemple, fer-se la víctima, presentar-se com l’ase de tots els cops, pot ajudar a passar la maroma, si més no durant un temps. I ja sabem que en política, no necessàriament la de millor qualitat, oferir un relat alternatiu on un es presenta com víctima de la resta —quants més, millor— pot tenir el seu efecte positiu per a les finalitats de sobreviure.

En el cas de Dalmases, si, com sembla ara, l’interessat ha reconegut la intimidació en la seva actuació sobre una periodista de TV3 el juliol d’enguany, no resulta exagerat sostenir que la qüestió, i més amb l’estiu per davant, hauria quedat en un incident desagradable, però salvable amb prou mà esquerra. Ara, però, quatre mesos després, amb una tardana convocatòria de la comissió de l’estatut dels diputats i amb la pèrdua de la por per part de companyes de partit del senyor Dalmases i d’altres víctimes, que han gravat amb les seves veus, salten a la llum greus incidents de prepotència masclista o de simple prepotència. La cosa canvia. Ara l’opinió pública, malgrat els trols de guàrdia, està rebotada i farta de tanta gratuïtat d’una basarda ja insostenible. A més, la situació no és comparable amb altres precedents: amb els ingredients actuals és el primer cop que passa.

Malgrat tot, aprofitant el que sembla un malaurat episodi de salut —que desitjo que se superi bé al més ràpidament possible—, ara Junts es presenta com a víctima d’una persecució, fins i tot amb conseqüències per a la salut de Dalmases. Així volen canviar els papers els qui els han posat en aquesta dissort. Això tindrà el recorregut que tindrà, causarà el mal personal que causarà, algun innocent pagarà per pecats que no són seus, especialment els mitjans curosos amb el respecte a la veritat, però durant tot aquest temps el McGuffin haurà fet el seu efecte: distreure del camí polític que vol emprendre Junts en solitari —reitero que molt legítimament— cap a la independència amb ignots mecanismes i mitjans. Mentre es parla de Dalmases, no es parla de la independència ni de solitud, ni de com arribar a aquesta independència per part de qui hi centra el cent per cent dels afanys.