Dilluns a la nit, mentre esperava l’autobús, vaig topar a Twitter amb el perfil de Laura Luelmo, la professora i artista assassinada a El Campillo, Huelva. Feia poques hores que s’havia trobat el seu cos, i la seva descripció al perfil, “Faig encàrrecs d’il·lustració, pintura i disseny”, va ser una fiblada directa a l’estómac. Al seu eix cronològic hi havia una foto seva, dos anys abans, pintant caricatures a la Biblioteca Nacional d’Espanya. La caricatura d’un doctor House vestit com al Segle d’Or em va fer somriure. Tenia uns ulls enormes, com un d’aquells nens pintats per l’artista Margaret Keane.

Veure la Laura dibuixant caricatures a una biblioteca em va recordar aquella vegada, amb catorze o quinze anys, que vaig guanyar un concurs de relats inspirats en Harry Potter organitzat a la biblioteca del Casino de Manresa. Per anar a recollir el premi em vaig allisar el cabell, em vaig posar lentilles i vaig vestir els meus pantalons i jersei preferits. Em van fer moltes fotos i el meu escrit es va publicar al Regió 7, em sembla. D’adolescent m’apuntava a tots els concursos literaris que podia, perquè de gran volia ser escriptora i sortir a la televisió. Com la Laura, una biblioteca era una parada més en el meu camí per aconseguir fer realitat els meus somnis. Anys després, jo escric, surto a la tele i a la ràdio. I el dilluns a la nit passat, sola com una mussola a la parada d’autobús barcelonina, vaig pensar que la Laura ja no podia complir els seus. Vaig posar-me a plorar. “Hauria d’haver estat el teu ART i no la teva mort la que et convertís en hashtag”, escrivia la cosina de la Laura a Twitter. “Doncs sí, hòstia, sí, Laura, tu eres una gran artista, collons, quina merda”, pensava jo, entre sanglots.

A principis d’any vaig escriure que no tenia por de sortir sola al carrer de nit. Totes les agressions sexuals que he patit han passat de dia, en espais públics envoltada de més gent o amb homes que coneixia. També perquè vaig créixer amb amics homes que no tenien por de sortir de nit. Veient el cas de la Laura, he tornat a plantejar-me si he tenir por. He decidit que no. Penso seguir caminant per on vulgui, a l’hora que vulgui. Penso seguir anant als llocs on jo vulgui, vestida com vulgui. No tinc por. Tot just fa uns mesos que ja no abaixo el cap instintivament quan em creuo amb un home ―o un grup d’homes― pel carrer. Ja no estic nerviosa quan un home que no conec m’atura pel carrer, o al gimnàs, per demanar-me alguna cosa. Ja no tinc ganes de fugir, ni de plorar, quan em quedo a soles amb un home, en una reunió de feina, en una trobada informal, o en una trobada sexual desitjada.

M’ha costat molt esforç estar relaxada quan entro en contacte amb un home, i no penso renunciar a això. Des de petita, la societat t’educa per veure’ls com a titans. Fins fa poc, encara pensava que els homes tertulians, escriptors, acadèmics o periodistes eren millors que jo perquè eren homes. Per molt que m’hi esforcés, mai podria ser tan bona com ells. Millor que competís aferrissadament amb les dones, les meves iguals. Amb el temps he entès que l’aura que desprenen els homes es deu, en part, que ells no es veuen obligats a perdre el temps justificant la seva existència a cada moment. Els he perdut la por, als homes, quan he deixat de justificar la meva.

Una societat on la meitat de la població no se sent segura perquè ha patit desenes d’agressions al llarg de la seva vida no és una societat pacífica

No tinc por, tampoc, perquè tal com escriu Nerea Barjola, les històries socials i mediàtiques sobre assassinats, tortura i desaparició forçada de dones no serveixen per exposar el sistema de relacions de gènere que permet que això passi, sinó per construir relats de terror sexual plens de caputxetes vermelles a l’abast de llops famèlics. Són discursos que busquen posar la nostra vida i seguretat a l’espai públic a mans d’homes que coneixem, limitar els nostres moviments i recloure’ns a casa, allà on passen la majoria d’agressions sexuals i assassinats de dones. No tinc por, doncs, perquè estic farta que el meu dolor es faci servir per reforçar les cadenes que mantenen preses a tantes altres com jo, i per convertir-los a ells en sobirans. En garants o executors de la nostra vida, en funció del que ells triïn.

Fa uns dies, es va presentar una base de dades que recollia totes les experiències d’agressions sexuals explicades amb l’etiqueta #Cuéntalo. És un exercici de memòria col·lectiva i de reparació històrica tan impressionant com necessari. No vaig poder evitar entristir-me, però, pensant fins a quin punt tota aquella feinada serviria perquè les administracions i la societat, especialment els homes, lluitessin activament d’una vegada per totes per erradicar el masclisme. No m’agradaria que la gestió social i política de la violència sexual es convertís en un ritual pel qual les dones expressem públicament el dolor i els homes entonen un “quin desastre, fins on hem arribat”.

Estic molt cansada, molt, d’estar constantment revivint públicament totes i cada una de les agressions masclistes que he patit. Si es fa en els fòrums adequats, explicar una agressió masclista en públic, en una societat que encara justifica el comportament de l’home i qüestiona el de la dona, és reparador i alliberador. Però si cada vegada que hi ha una violació, un assetjament o un assassinat, les dones hem de reviure, digerir i explicar com ens sentim quan un paio ens toca el cul a una discoteca, quan agafem un taxi en lloc d’anar caminant, o quan al final vam cedir fastiguejades a cardar després que ens insistissin deu mil cops per tenir sexe, això ja no és alliberament. Això és una tortura. Jo no sobrevisc a un altre hashtag. Perquè al final per a què? Perquè al Josep Maria de Vilafranca del Penedès li quedi clar que la violència masclista és un problema greu? A aquestes altures, si al Josep Maria no li ha quedat clar és perquè o no li interessa o ja li està bé. O perquè no ho entén, i se li ha d’explicar d’altres maneres. Perquè ara el que toca és actuar d’una refotuda vegada. Sobretot ells. Que es posin les piles ja, coi. Una societat on la meitat de la població no se sent segura perquè ha patit desenes d’agressions al llarg de la seva vida no és una societat pacífica. No és una societat democràtica.

No tinc por perquè tenir por em suposa un desgast brutal d’energia que no serveix per a res. No em serveix per lluitar contra el masclisme, on necessito el cap clar per estudiar, per llegir, per escriure, per planificar i per fer militància. No em serveix per fer justícia a la Laura Luelmo, a la Diana Quer o a la Nagore Laffage. Puc sentir respecte, preocupació, indignació, inquietud i estar alerta davant les violències quotidianes que puc patir. Puc tenir por quan les pateixo. Però por per avançat, mai més. Allà on elles, i tantes altres, van caure per voler viure i gaudir, per voler ésser, nosaltres vencerem. Ho farem juntes. Ho farem vives. Ho farem lliures.