A diferència de moltes amigues i conegudes, mai he tingut por que m’agredissin sexualment en tornar a casa de nit. He pensat que em podrien robar, això sí. Mai m’he plantejat, doncs, ni prendre classes d’autodefensa, ni posar-me les claus entre els punys a mode d’arma, ni altres tàctiques per l’estil. La manca de por no és deguda al fet que sigui més valenta o forta que elles. No ho soc. Entenc les mesures que prenen en sortir de nit, perquè les raons per les quals no tinc por diuen més de com la societat ens falla a les dones, una vegada rere l’altra, que no pas dels meus mèrits.

Resulta que durant gran part de la meva vida, sobretot durant l’adolescència, la majoria dels meus amics han estat nois. I això vol dir que he fet la majoria de sortides nocturnes amb ells i, en certa manera, he après a relacionar-me amb l’espai, a situar-m’hi, com fan ells. Mai vaig percebre la possibilitat de patir una agressió sexual, però sí un robatori, perquè estava ocupant l’espai amb cossos que la societat no contemplava com a susceptibles de ser agredits sexualment. Com si la inviolabilitat es transmetés per contacte. L’altra raó per la qual no tinc por és perquè les agressions sexistes, i la sexual, que he patit han estat perpetuades per homes que conec en espais privats o semipúblics —la classe, el centre esportiu—, o per homes que conec o no conec a discoteques, festes populars, o al carrer, a plena llum del dia. El carrer fosc, doncs, no ha estat un lloc més perillós que els altres, sinó un dels més segurs.

Que molts dels homes que m’han agredit ho hagin fet en un espai compartit amb altres persones m’ha fet tenir la sensació que la meva vulnerabilitat és, sobretot, una vulnerabilitat construïda col·lectivament. Les dones som vulnerables perquè la societat ens vol vulnerables. Perquè, davant d’una agressió, o qüestionarem l’agredida o mirarem cap a un altre cantó, disfressant aquella agressió del que vulguem creure (un flirteig, una lloança, la constatació del desig irrefrenable dels homes que, oh sorpresa, mai acaba amb la conclusió que hem d’educar els homes). O perquè, tal com diu l’escriptora Virginie Despentes, ens eduquen per pensar que una violació és el pitjor que ens pot passar, però no ens donen cap eina perquè ens hi resistim.

Abaixar el cap davant la mirada masculina és el gest que més mal em fa. La submissió voluntària. Emprar com a mecanisme de defensa la negació que ets digna que l’altre et miri als ulls

El que més ràbia em fa és com cada agressió ha quallat en mi fins al punt de condicionar les meves interaccions amb els homes. És un efecte sibil·linament enverinat. No te n’adones fins al cap de temps, quan el teu cos reacciona d’una manera estranya sense saber molt bé per què. En el meu cas, va ser un dia que un home novell a la classe de pilates se’m va apropar per donar-me les gràcies per haver-lo guiat a l’hora de fer els moviments i les respiracions. L’home xerrava i xerrava paraules insonores, perquè tot el que el meu cap repetia era: “Deixa’m estar, pesat, no em ve de gust aguantar-te”. A partir d’aquella epifania, vaig recordar altres ocasions en què aquell mantra havia ressonat dins meu i, sobretot, vaig entendre per què el reproduïa. Tingués motius o no els tingués, el meu cos estava sempre alerta. Vaig descodificar, també, la inquietud que sentia cada cop que em reunia, per motius acadèmics o de feina, amb un home a soles.

La reacció involuntària que més m’emprenya, però, és la d’abaixar la mirada cada cop que passo per davant d’un grup d’homes o, fins i tot, quan parlo amb ells cara a cara. És un tic que vaig adoptar d’adolescent per evitar confrontar les mirades lascives i els comentaris sexistes. Gràcies a la tecnologia, fins fa poc emprava el mòbil perquè el meu gest de rendició fos menys explícit. Però com que no em podia enganyar a mi mateixa, la sensació d’humiliació persistia. Era, fins i tot, encara més intensa, perquè l’acte de mirar el mòbil mentre camines t’obliga a abaixar el cap. I aquest gest, el d’abaixar el cap davant la mirada masculina, és el que més mal em fa. La submissió voluntària. Emprar com a mecanisme de defensa la negació que ets digne que l’altre et miri als ulls.

En contraposició a tot això, el carrer fosc era per a mi un lloc neutre. Tanmateix, tenint en compte com la societat llegeix el meu cos i tolera les agressions que pot patir —o les habilita—, que jo em consideri inviolable en aquell espai no vol dir que els altres m’hi considerin. Veient el modus operandi del presumpte assassí de Diana Quer o de La Manada, aquests dies he pensat si no he estat un pèl ingènua en no haver considerat mai prendre classes d’autodefensa o adoptar estratègies de seguretat quan surto de nit. Com passa amb abaixar el cap, o la mirada, entenc l’acte de prendre aquestes mesures defensives com una prova de la meva derrota. Aquell indret, el carrer de nit, ja no seria meu. Dels últims que em quedaven. Acceptar una mitja derrota per guanyar-me la possibilitat de sobreviure, perquè no està garantit que si em resisteixo a un intent d’agressió amb violència en surti viva o indemne, és una merda.

És necessari visibilitzar els casos de supervivents d’agressions sexuals fetes tant per estranys com per coneguts. En part, per començar a trencar el mite que les dones som indefenses. Perquè no ho som. Estem indefenses

En la línia del que defensen l’escriptora Bel Olid i l’advocada Carla Vall en una conversa que vaig albirar furtivament per Twitter, és necessari visibilitzar els casos de supervivents d’agressions sexuals fetes tant per estranys com per coneguts (la majoria). En part, per començar a trencar el mite que les dones som indefenses. Perquè no ho som. Estem indefenses. També penso que és rellevant parlar de com superar les agressions sexistes. En el meu cas, entendre per què el meu cos reaccionava com reaccionava cada cop que em trobava amb un home ha estat el catalitzador per començar a pensar en estratègies per, primer, gestionar aquestes reaccions involuntàries i, segon, pensar en com resistir i afrontar l’assetjament, els tocaments indesitjats o els comentaris masclistes —insults degradants, al cap i a la fi— que rebré. Saber que hi ha una xarxa de dones disposada a donar-me suport quan això passi, i que cada cop podem parlar més obertament sobre aquests casos i, sobretot, assenyalar els culpables, ha estat alliberador. Però no n’hi ha prou.

Així que, de cara a l’any nou, animo els estimats lectors (noti’s que m’agradaria destacar la part masculina del masculí genèric) a, primer de tot, escoltar les experiències de les dones del seu entorn. I, un cop fet això, a plantejar-se què poden fer per evitar que elles, o la resta de dones, les tornin a patir. Pot ser un procés dolorós, perquè segurament ens adonarem que hem contribuït, en major o menor mesura, que els agressors se sentin impunes o legitimats. Però més dolorós és patir les agressions.

Si teniu la temptació de dir allò de “també hi ha homes agredits”, us convido a preguntar-vos per què només penseu en ells quan es parla de dones agredides. Creieu que la vostra observació millora automàticament la situació de les dones i els homes agredits? O que esborra la constatació que qui té més possibilitats d’agredir és qui ostenta una posició de privilegi i de poder, i qui gaudeix d’aquesta situació acostumen a ser homes (blancs)? O que esmicola, per art de màgia, els estereotips socials que converteixen a totes les dones en cossos potencialment violables i impedeixen que els homes agredits puguin fer pública la seva situació?

Prou excuses. Al cap i a la fi, jo, i tantes altres, procurem no tornar a abaixar el cap mai més, i lluitem perquè cap de nosaltres no ho hagi de fer. Però encara sabem que n’hi ha molts (noti’s que m’agradaria destacar la part masculina del masculí genèric) que encara volen, o troben normal i desitjable, que caminem pel carrer ben capcotes.