És saludable, recomanable, desitjable, per a una noia de vint o trenta anys, allitar-se amb un senyor de quaranta, cinquanta o seixanta? Depèn. Hi ha senyors que sembla que estiguin a l’adolescència de la vellesa; n’hi ha que són ben interessants. Hi ha hòmens que tenen les arts amatòries d’una foca amb guants de cuina; n’hi ha que tornen un xixi pepsicola amb un subtil moviment de llengua. Com en totes les edats.

Si mai he fet escarafalls a un home que desitjo per la seva edat, partint de la base que aquesta sigui legal, val a dir que sento fascinació eròtica pels senyors. Valoro totes les formes de coneixement i experiència. M’excita, intel·lectualment i sexual, el coneixement i l’experiència. El cos d’un senyor n’és un mapa en relleu. En una època de perfecció corporal digitalitzada ―i captiva― pels filtres fotogràfics, el cos d’un senyor és garantia de la imperfecció que imprimeix el pas del temps no digitalitzat sobre totes nosaltres. Sempre hi haurà un pèl blanc, una arruga o una carn tremolosa que esberlarà la fantasia de la perfecció filtrada i revelarà l’autenticitat. El cos d’un senyor és la materialització d’un cos viscut i, per tant, d’un cos que pot ser acariciat, masegat, mossegat, llepat i besat.

Aquesta decadència és un privilegi, car ells poden sortir a les pel·lícules fent d’herois d’acció fins als vuitanta anys ―a vegades estàs més pendent que el senyor no es trenqui el maluc que no pas de l’escena―, acompanyats de dones més joves. Com a futura senyora que soc, reivindico el mateix tracte per a elles. Els meus referents vitals d’aspirant a senyora són Caterina Albert, Maria Aurèlia Capmany, Avtar Brah, Audre Lorde i Ursula K. Le Guin, però també ho és Brigitte Macron.

El problema principal d’allitar-se amb senyors és la mentalitat senyora ―omnipresent, val a dir, en pollastres de totes les edats―. La mentalitat senyora converteix un acte plaent com és cardar o mantenir una relació amb un home ostensiblement més gran que tu en un acte pervers marcat per relacions de poder i d’interessos. Maria Aurèlia Capmany, a Cartes impertinents de dona a dona, imagina un diàleg entre una prostituta i Dona Teresa, la llir entre cards plena de seny d’Ausiàs March. Capmany, per boca de la prostituta, li fa saber a Teresa que si el seu estimat no correspost la pot elevar als cels de l’amor pur i idealitzat, el de cintura cap amunt, és perquè pot satisfer amb la prostituta les necessitats que neixen de cintura cap avall.

Audre Lorde explicava que l’erotisme era una de les fonts de poder més important de les dones, a causa del reconeixement que feia del seu propi desig

Aquesta dualitat simplificadora i excloent és la base de la filosofia senyora. Segons aquest estil de vida, les jovenetes som allò que les senyores no són, i a la inversa. Cap de les dues en sortim ben parades. Allà on elles apareixen com a dones independents, amb criteri propi i assertives, nosaltres som representades com a animalons frívols i embogits que ens deixem arrossegar per la cartera. Allà on nosaltres som elevades a la categoria de nimfes de cos ferm i vulva sucosa, elles són repudiades per gorgones de mames pèndules i figa seca.

Tal com explicava Capmany, el binarisme diu més dels homes que tracen la línia que no pas de les dones que ens hi trobem, sense buscar-ho, a banda i banda. Els permet transformar uns individus d’esperit lliure, com ells, en el receptacle de les seves pors i inseguretats. Les dones joves que alguna vegada hem gaudit amb senyors no som l’equivalent als viatges a l’Índia per trobar-se a si mateixes que fan les dones riques divorciades a les pel·lícules de Hollywood. Tampoc som les maratons de running que comencen a fer moltes persones quan arriben als quaranta, ni els llibres sobre la trampa neoliberal de la diversitat que escriuen els homes d’esquerres per trobar confort dins un món que ja no entenen. No som un descapotable dels cinquanta per restaurar o qualsevol cosa que doni prestigi a l’home. Això li va passar a l’especialista en relacions internacionals amb visió de gènere, la tuitaire catalana Cloudechka, quan va anar a dinar amb un company de feina més gran que ella ―per feina, sense cap motivació porno― i va haver de suportar les mirades i els comentaris que els altres homes li dedicaven al seu company de taula, els de “caram, campió, sí que te les busques jovenetes!”.

La mentalitat senyora torça el meu desig fins a convertir-lo en quelcom complaent amb el sistema, i això m’emprenya. Audre Lorde explicava que l’erotisme era una de les fonts de poder més important de les dones, a causa del reconeixement que feia del seu propi desig, tan reprimit pel masclisme. Ara que ens encaminem a una tercera guerra mundial per l’auge de l’autoritarisme i la contrareforma masclista, si el procés català no ens acaba matant abans a totes, continuaré practicant la filosofia (auto)eròtica de Lorde amb alegria. Cardar amb senyors impúdicament més grans que jo, o més joves, o de la meva edat, perquè vull i prou ja no és tan sols un acte plaent. També és polític.