El professor de Princeton Carles Boix es refereix a l’estratègia de l’Estat espanyol per frenar el referèndum de l’1 d’octubre com una “privatització del dolor”, una pressió individual a cada una de les persones implicades amb la iniciativa per tal de debilitar la xarxa que l’ha de fer possible. L’estratègia seria d’allò més inefectiva si qui preparés el referèndum fóssim millennials, la generació nascuda entre el 1980 i el 2000.

L’amenaça de treure’ns el patrimoni quedaria desactivada perquè no en tenim, gràcies a la crisi econòmica i a dinàmiques laborals i socials que permeten que els senyors —i senyores en menor mesura— que així ho desitgin puguin romandre arrelats a la cadira fins i tot després que un meteorit caigui a la Terra i elimini totes les formes de vida existents. Molts millennials no tenen diners per viure amb la (les) parella(es) o tenir fills, així que les nostres famílies estarien protegides. Podrien buscar les pessigolles als avis o progenitors, però coneixent l’afició del govern central a ficar mà a la caixa de les pensions, i havent patit les retallades del govern català, que la nostra ascendència acabi fotuda és qüestió de temps.

Els catalans, cridem-ho amb alegria, som els millennials d’Espanya

Advertir-nos amb la presó tampoc és gaire potent: seria el primer cop que molts millennials s’independitzarien. La incertesa laboral fa que percebem el temps de forma sincopada. Tenim una vida en fascicles: els anys de carrera, un o dos de màster, tres mesos de pràctiques, els mesos que duri el treball temporal... el futur és per a nosaltres el que l’habitatge de propietat va ser per als nostres pares, una aspiració que vas comprant amb temps i esforç.  Els anys de presó serien com la segona o tercera carrera o l’enèsim màster. En sortir, viuríem del llibre, les conferències i el canal de Youtube on explicaríem les nostres vivències recluses, els drets de les quals vendríem a Netflix per crear una sèrie, Estelada is the new black, que serviria com a reconeixement internacional definitiu de la causa catalana. Al segle XXI, tota nació que aspiri a l’autogovern ha d’arribar a un acord amb Netflix per produir una sèrie pròpia, per una banda, i acollir el rodatge d’alguna temporada de Joc de trons, per l’altra. Això últim ja ho tenim fet, i per això el president de la Generalitat és de Girona.

Des de fa uns anys floreix un gènere periodístic, escrit sobretot per senyors (dels que seguiran allà un cop caigui el meteorit) que consisteix a glossar com d’egoistes, frívols i poc espavilats som els millennials. Serveix per camuflar la incapacitat d’aquests senyors d’evitar cap dels mals que assolaran el món en els propers anys, com ara les crisis mediambientals, la perpetuació de dinàmiques neocolonials o l’auge dels fonamentalismes. De la mateixa manera, als independentistes (i en molts casos, als catalans que volen un altre encaix amb Espanya o a qualsevol que es consideri català) se’ls titlla de totalitaris, insolidaris i de tenir pressa, per disculpar la inhabilitat i la falta d’interès atàvic de les elits castellanes, i a vegades també de part de les catalanes, per crear un projecte on Catalunya tingui cabuda, més enllà de per repartir diners. Els catalans, cridem-ho amb alegria, som els millennials d’Espanya.

No m’agradaria constatar que la imatge del nou govern català, amb quatre dones i deu homes, és el presagi de la repetició d’allò que hem vist en altres moments de la història

També som les dones d’Espanya, éssers als quals se’ns demana, vegada rere vegada, que posposem la nostra lluita pel bé d’una de superior, perquè la nostra resulta massa divisiva o ara no toca. Es veu que tots els que volem votar en un referèndum ens hem d’esperar, perquè en uns anys manarà Podemos. O vindrà el federalisme. O cantarem en català a Eurovisió sense haver d’enviar gent a Andorra.

Pensar la defensa del referèndum en femení seria un acte de resistència. Davant l’estratègia de desgast personal, Boix recomana reforçar la xarxa, i per a mi això vol dir tenir cura els uns dels altres. Contra l’agressió i l’aniquilació, afecte i reproducció. La feminització hauria d’acompanyar-se d’una presència ben visible de les dones —femenines, masculines, femelles o mascles— en tots i cada un dels graons que han de fer possible tant l’1 d’octubre com, si guanya el sí, el nou Estat. I si guanya el no, també. Pensem el que pensem, vivim en la situació que vivim, som dones i tenim dret a fer valer els nostres drets. No m’agradaria constatar que la imatge del nou govern català, amb quatre dones i deu homes, és el presagi de la repetició d’allò que hem vist en altres moments de la història, que la voluntat de canviar-ho tot mitjançant l’emancipació col·lectiva es queda a les portes de la llar.

Així doncs, fem de la despossessió generacional i de la feminitat el cap i casal de la defensa del referèndum. President, ara que sembla que posarà les urnes, posi-hi també millennials. I dones. Què coi. Si cal, president, faci’m consellera.