Cada cop que veig Albert Rivera a la televisió, recordo un ambaixador que vaig conèixer fa temps. Impartia una conferència on va ser presentat amb una castellanització d’uns noms i cognoms catalaníssims que feia grinyolar les orelles. Vaig fitar la dimensió de la tragèdia quan em va donar una targeta on també hi apareixia castellanitzat el nom d’una localitat de la Catalunya profunda. Sé que els topònims es poden traduir, però en la conversió d’aquell conjunt de mots tan sols s’hi havia atrevit el NO-DO. Malgrat la solemnitat del meu interlocutor, vaig sentir una mica de llastimeta envers ell en veure que tots els esforços per fer veure que no era català eren aixafats per un irredempt accent de la terra quan parlava en cristiano.

Per a persones com l’ambaixador o Rivera, la catalanitat és una taca de naixement que no marxa per molt que la gratis amb paper de vidre. Acaben cobrint-la amb capes i capes d’espanyolitat i anticatalanisme. D’altres, com Iceta o Batet, la llueixen com la mostra més evident d’espanyolitat. Són el Randall Weems de La banda del pati, el nen-rata que es dedicava a fer d’espieta de la quitxalla a l’hora d’esbarjo, al servei de la senyoreta Finster.

Arran de la piulada propagandística del Ministeri de Justícia espanyol destacant el paper d’Espanya (sic) en l’alliberament de París durant la Segona Guerra Mundial, força patums i tuitaires afins als Comuns ens han regalat una nova versió d’això de voler ser espanyol i molt espanyol. Justificaven la piulada del Ministerio amb cabrioles dignes del Cirque du Soleil, tot dient que oblidar que els republicans espanyols de la Novena eren Espanya era justificar el relat del franquisme que els considerava apàtrides. Van aprofitar l’avinentesa per acusar el president Torra i altres independentistes que van esmenar aital acte de manipulació històrica –l’Estat no necessita un Institut Nova Història per potinejar el passat–, de comprar el relat del Generalísimo per fomentar el maleïdaespanyisme. El gir inesperat de guió va arribar quan mitjans com Público van fer una notícia desmentint el Ministerio, recollint piulades i declaracions d’espanyols de bé que es consideren republicans.

El que uneix tots els catalans és que demanem perdó per ser-ho. Tan sols així s’entén que la mesura estrella per ampliar la base independentista sigui arraconar elements que l’espanyolisme ha intentat destruir, com el català, i fer veure que la història i la tradició no tenen res a veure amb la construcció d’una nació. Que ja no és nació –no ens agrada el nacionalisme–, sinó una República catalana construïda en base a valors (?), noves tecnologies (tan sols són noves pels senyors que escriuen sobre la superació del nacionalisme) i la voluntat d’unir-se amb els pobles d’Espanya i Europa en una abraçada fraterna super-xupiguai. Aquest relat buit evita parlar de les múltiples fonts que nodreixen la cultura catalana, reconèixer la lluita de generacions contra l’assimilació espanyola i assumir la responsabilitat de Catalunya en la perpetuació del colonialisme i altres desastres produïts per la participació política en les trifulgues del vell continent. Tot plegat fa riure perquè sectors progressistes d’arreu del món no defugen parlar de nació, o de poble, per teixir una alternativa a l’extrema dreta i als poders fàctics globalitzadors.

El que uneix tots els catalans és que demanem perdó per ser-ho. Tan sols així s’entén que la mesura estrella per ampliar la base independentista sigui arraconar elements que l’espanyolisme ha intentat destruir, com el català, i fer veure que la història i la tradició no tenen res a veure amb la construcció d’una nació

Davant de tantes genuflexions, la Milionària de Rosalía va esdevenir, per a mi, un far d’esperança. No només pel que escrivia Bernat Dedéu sobre com la cançó resumia amb precisió quirúrgica una filosofia de supervivència davant les desastroses conseqüències per al país de la falta d’autoestima dels catalans. També per l’ús del català en una peça que aspirava, com bé ha succeït, a ser un èxit mundial. Tanmateix, fins i tot Rosalía, al discurs d’agraïment pel seu premi MTV –gala on no va cantar en la llengua de Rodoreda–, va recórrer a allò tan català de dir que vens de Barcelona, que és el que fas quan ets a l’estranger, et pregunten d’on ets i no vols dir que d’Espanya, però et fa mandra explicar-los què és Catalunya.

Rosalía és una figura que fàcilment pot ser apropiada per l’espanyolisme –com bé van demostrar Manuel Valls o Jordi Cañas– i que té més facilitats per triomfar que altres artistes catalans, perquè canta en castellà i el seu estil de música s’adequa al que els estrangers creuen que és allò espanyol. Ara bé, la naturalitat en parlar català en una cançó, i que models com Kylie Jenner l’emprin per promocionar els seus productes, ens pot servir d’exemple del fet que no cal que amaguis la catalanor, la corregeixis o la compensis, perquè el món t’escolti. Bàsicament perquè al món li importa una merda les picabaralles que tinguem amb Espanya. La catalanofòbia no és res més que l’últim deliri febril d’un imperi que ja no és. Tot plegat és una lliçó que hem de tenir en compte. Sigui a la música, al pati de l’escola, a una conferència o a la política.