Quan vaig veure les manifestacions de jubilats reclamant una pujada de les pensions, no vaig poder evitar sentir un pèl d’inquietud. Por, més aviat, que el necessari debat sobre com assignem les pensions als jubilats es despatxés amb un pegat que els donés més diners i que evités parlar d’altres qüestions, com ara com compensar la feina de cures no remunerada o què fer amb la precarietat laboral juvenil i amb la falta de polítiques d’emancipació i de conciliació familiar, que fan que tenir fills i una vida laboral estable siguin capítols de la nova temporada de Jackass.

També vaig sentir enveja, enveja sana de veure com eren capaços d’organitzar-se i reclamar unes condicions de vida més dignes. Com ens indignem, els joves? Ens involucrem en el teixit social? Emigrem? Ens apuntem a un CDR? Som membres d’Anonymous? Ens abstenim de votar? Votem Ciutadans? Podemos? La CUP? Cremem coses? Ens inventem una vida abellamayística a les xarxes socials? Fem punts per ser candidats als Premis Darwin a les morts ridícules fent-nos autofotos dalt d’una grua? Ens enrolem a Estat Islàmic? Escoltem Lana del Rey? Alguna d’aquestes coses funciona i ens fan cas? Val la pena plantejar-nos una manifestació de joves?

La meva generació viu presa del dilema que suposa no repetir els errors de generacions passades que ens han enfonsat en la misèria, tot preservant els avenços socials que van assolir i que fan que els donem per descomptats i imperdibles, sent conscients que el món que aquestes van crear s’esvaeix.

Així, hem de gestionar les conseqüències del canvi climàtic o d’un sistema laboral gerontocràtic que fa que siguis jove amb 36 anys —és fascinant com la precarietat i la dependència envers la família poden estirar la joventut—. Al mateix temps, hem de resistir relats que, emprant paraules en anglès que fan modern el mateix de sempre, ens diuen que autoesclavitzar-se és tenir iniciativa emprenedora i que compartir pis, quedar-nos a casa els caps de setmana i menjar sobres perquè no tenim ni un ral fa tant de hípster com muntar un negoci de bicicletes vintage a Gràcia. I que si aquest pla de vida no t’agrada, la culpa és teva per no haver tingut una actitud positiva. Perquè si vols, pots aconseguir tot el que et proposis. I compra tasses de Mr. Wonderful per prendre’t el cacaolat mentre mires a Youtube l’enèsima TED Talk d’un gurú emprenedor d’startups de digital thinking gromenawer que, OH SORPRESA, és blanc, de família rica i viu de fer TED Talks. Tot això mentre has d’enfrontar-te, sense cap mena de precedent, als problemes fruit de la nova era digital.

Som on som perquè el sistema ens ha regurgitat sense pietat o perquè si vivim més és inevitable que aquestes situacions s’allarguin?

La vida precària canvia la vivència del temps, que es fragmenta i s’experimenta a batzegades, en un moment històric en què, tal com explica Llucia Ramis, les noves tecnologies posen la immediatesa per davant de la posteritat. A la vegada, el temps s’estira, perquè els avenços mèdics i socials fan que els trenta siguin els nous vint, i els quaranta els nous trenta. La longevitat benestant i la capacitat transformadora de les xarxes socials són bones notícies, però no deixen de complicar la valoració de la vida precària: som on som perquè el sistema ens ha regurgitat sense pietat o perquè si vivim més és inevitable que aquestes situacions s’allarguin? Com podem entendre la memòria i preservar-la sota l’allau d’informació digital que és tan perenne i global com vulnerable, en poder esvair-se amb un sol clic?

El pensador queer Jack Halberstam reivindica el fracàs com una forma de vida dissident. Ara que està de moda pensar-se a través de la identitat, puc dir que el que uneix totes les meves identitats és el fracàs. Com a catalana primer federalista i ara independentista, soc una fracassada nacional. Com a dona, he hagut de lidiar amb l’agredolçor que suposa lluitar per una carrera professional sòlida i reivindicar una personalitat encara socialment vista com a masculina, a la vegada que m’angoixo quan penso en tenir fills, en part perquè he fracassat en tenir una carrera professional estable que em permeti fer-ho quan vulgui. Malgrat això, no concebo la meva existència com a desgraciada, i fins i tot a vegades em sorprenc sent feliç. No perquè tingui un pijama de Mr. Wonderful que diu “yo soy la caña, però tú eres la leche” (és una història real), sinó perquè tinc un entorn que m’ho fa sentir.

És des d’aquesta idea de comunitat on intento dotar de sentit a la meva existència jovenívola, minvant i fracassada. El risc de la visió de Halberstam sobre el fracàs és romanitzar-lo, perquè sovint només pots convertir el fracàs en un acte de resistència (individual) quan el pots triar a voluntat perquè tens totes les necessitats cobertes. Però vinculat a la idea de millorar el benestar comunitari, veig el meu fracàs contemporani com l’impuls per lluitar pels èxits de les generacions futures. Perquè total, què puc perdre-hi ja, i millor que algú que no sigui un directiu de Cambridge Analytica faci de la meva dissort la seva fortuna. A la vegada, m’agrada pensar que puc apreciar millor la vàlua dels èxits de les generacions passades, així com entendre les mancances que les van temptar d’adoptar vicis que ara ens condemnen. O potser aquest pensament és una mera droga més, com els realities de cases o les galetetes de xocolata en forma de taurons que picotejo a casa dels pares mentre escric en xandall coses super transcendentals i intenses. Jo què sé.