Que la meva condició de millennial catalana ha influenciat com he vist el procés independentista és quelcom que he escrit i reescrit a les pàgines virtuals d'El Nacional. Tanmateix, fins aquest dimarts no he estat conscient de com el procés ha trasbalsat el meu sentiment generacional.

Dimarts l’independentisme va tornar a avortar un orgasme col·lectiu, un més tenint en compte els Fets (del 10 i 27) d’Octubre. Altre cop, va ser causat per les intrigues de palau. Com que això no és nou, no em va preocupar gaire. Em va encuriosir: la nova temporada del procés ha amanit la pugna per l’hegemonia indy entre ERC i PDeCAT amb l’eix exili-Catalunya i els independents de JxCat. El que em va impressionar, però, va ser la possibilitat de no veure el president Puigdemont investit de cap manera. Ni presencial, ni telemàtica, ni efectiva, ni simbòlica. No em va impactar perquè jo sigui una Puigbelieber, sinó perquè no investir el president implicaria la rendició total i absoluta als designis de l’Estat. I, per extensió, la certificació legal, sancionada i acatada que el vot de la ciutadania catalana val una merda.

Soc conscient que l’autonomia a Catalunya es va perdre quan el govern central va ficar mà a la caixa, acte previ al 155, i que per tant no la recuperaríem a curt termini ni investint un ressuscitat Alejandro Lerroux. Espanya –els que defensen la idea hegemònica d’Espanya–, vol guanyar, castigar, humiliar i disciplinar. Mantenir sotmesos a tots els catalans, vaja, durant les nostres properes deu reencarnacions. També he tingut claríssim, des d’abans del 21-D, que a l’Estat no li donaria la gana d’acceptar els resultats d’unes eleccions que va convocar si no li eren favorables. Tanmateix, dimarts em va inquietar la furtiva sensació que potser els partits independentistes ni intentarien materialitzar allò que la ciutadania va votar.

M’ha fet la impressió que estàvem abandonant un dret tan bàsic com és triar els nostres representants públics per un plat de llenties

Confesso que sempre havia donat la democràcia per suposada. No vaig viure el franquisme ni el cop d’estat de Tejero. La democràcia representativa ha estat, per a mi, una realitat assentada sobre la qual lluitar per formes d’exercir la sobirania popular que facilitessin una via digna a la ciutadania independentment de la seva classe, raça o gènere. Dimarts em va aparèixer al cap la imatge que el terra sobre el qual havíem de treballar per tot això s’esfondrava i quèiem directes als temps del blanc i negre. L’escena va ser encara més punyent perquè vaig veure una part gens menyspreable dels meus conciutadans allà picant. Perquè han preferit una Catalunya en blanc i negre a discutir a les institucions que ens representen a tots un projecte de país que centenars de milers de catalans defensem. Ja no dic materialitzar-lo.

Entenc l’estratègia de proposar candidats alternatius des de ja per poder crear un govern que governi i poder seguir ampliant la base independentista. Em preocupa, però, com s’han articulat alguns dels discursos que ho han defensat. En més d’un cas, m’ha fet la impressió que estàvem abandonant un dret tan bàsic com és triar els nostres representants públics per un plat de llenties. M’escamna la celeritat amb què algunes persones han plantejat la renúncia, sense oposar la més mínima resistència, a un dret que ha costat vides, en nom de tenir l’oportunitat de gestionar “les coses del menjar”. Com si abandonar el primer impliqués tenir automàticament les mans lliures per fer el segon. Com si ja no visquéssim en un Estat que pot intervenir els comptes de l’Ajuntament de Madrid “perquè Manuela Carmena”, que tomba qualsevol intent del Parlament català de gestionar en matèria de drets socials, i que té individus que es vanaglorien de destrossar el sistema sanitari català, per molt que els ho haguem posat fàcil deixant que els corruptes corruptegessin.

Ara per ara, de tot el viatge em quedo que, en un moment de col·lapse geogràfic, temporal i subjectiu, el teixit humà em rescabala

El dimarts, doncs, un dels arnesos que sostenia la meva manera de veure Espanya i Catalunya i, per tant, de veure’m com a catalana a nivell nacional i espanyola a nivell administratiu, es va trencar. Val a dir que altres arnesos que han configurat la meva història personal, com els mitjans públics catalans o l’escola catalana, fa temps que s’han vist esfilagarsats. A poc a poc, doncs, la meva identitat generacional, fruit de l’esvaïment d’aquells referents institucionals que em van ajudar a situar-me en el món, és més movedissa. Sacsejar la identitat sempre és interessant, perquè et permet veure els límits sobre els quals t’has construït. El que has deixat dins i el que has deixat fora. Ara per ara, de tot el viatge em quedo que, en un moment de col·lapse geogràfic, temporal i subjectiu, el teixit humà em rescabala. Aquest dimarts, vaig comprovar que allò que he afirmat i reafirmat que fa una nació sense estat, les persones, hi segueix sent.

Hagués passat el que hagués passat, i passi el que passi, la lluita independentista, i diria que fins i tot el fet de ser català, continuarà mitjançant actes d’afirmació, resistència i sobirania a nivell social i municipal. Malgrat que pensi que tot projecte polític que vulgui ser potent i durador necessita unes institucions que l’acullin, el sostinguin i el defensin, veig que l’absència de moltes d’elles és una oportunitat per teixir organitzacions democràtiques a petita escala, més accessibles a tothom, que generin accions més materialitzables en actes quotidians i que uneixin encara més el barri, el municipi i el territori.

Gràcies a les generacions que em precediren, no he conegut la dictadura. Així que, davant l’autoritarisme espanyol, només se m’acut dir que, si la democràcia ha mort, que visqui la democràcia.