“Lannister, Targaryen, Baratheon, Stark, Tyrell... no són res més que radis d’una roda. Un és a dalt, llavors hi és l’altre. I, mentre va rodant, aixafa els que es troba al seu pas. Jo no vull aturar la roda. Vull trencar-la.”
La reina Daenerys Targaryen definia així el sistema de cases que opera al regne fictici de Joc de Trons. La roda representa, també, el sistema de partits que fa circular el Règim del 78. Fins ara, l’independentisme tan sols ha calibrat els seus actes en funció de quin era el partit al capdamunt de la roda. Mentre ho feia, perdia de vista la roda en conjunt. La qüestió és que, perquè la roda avanci, tan important és el partit que és al capdamunt com el que és a sota. Tots, el PNB, Bildu, CUP, JxCat i ERC inclosos, contribueixen que la roda funcioni. No adonar-se d’això fa que s’avaluïn els actes unionistes per separat, com si uns no tinguessin relació amb els de la resta.
La miop política de pactes amb el PSOE/PSC, al govern espanyol, a la diputació, als ajuntaments i als consells comarcals, n’és la mostra més evident. Si tan sols ens fixem en els radis de la roda, el PSOE és més moderat que el PP i, per tant, és més lògic pactar-hi. Sobretot si vols fotre el teu company independentista, perquè encara, com a part de la roda que ets (perversió autonomista), te’n consideres beneficiari. Si mirem la roda sencera, però, el PSOE és el rival més fort. Els socialistes són els funcionaris de l’estat, els buròcrates, els mandarins. El PSOE és l’Estat.
Ciutadans era la força de xoc a Catalunya, el partit que havia d’impugnar consensos de mínims a la societat catalana, com la immersió lingüística o què és la catalanitat, perquè els catalanòfobs dins del Partit dels Socialistes i Iniciativa per Catalunya/Comuns poguessin defensar el seu etnicisme sense miraments. Ciutadans també va ser la resposta més contundent quan l’independentisme va exhibir el seu veritable poder. El PP són militars, implacables però maldestres. Cometen errors que l’independentisme aprofita, però que ajuden a mostrar com a moderats el PSOE. Les seves accions tant esquerden la roda com la tapen. Vox ha contribuït a la roda a còpia de judicialitzar el conflicte i de ser l’espantall que PSOE i Podemos necessiten per impulsar la seva actualització del règim del 78. Espanya avança amb el trauma.
Com el catalanisme tradicional, el projecte dels comuns és reformar Espanya. En part perquè són incapaços d’imaginar res més emancipador
Podemos i els comuns són els activistes humanitaris del règim. La cara amable. Aprofiten la doctrina del xoc fruit de la repressió de l’1 d’octubre per seduir la població oprimida amb un projecte polític irreal. Mentre Jaume Asens, el gran camaleó, es mostra compassiu amb els presos polítics, Ada Colau pacta amb els socialistes l’alcaldia de Barcelona amb el suport de Manuel Valls, els minions del partit a les xarxes pressionen ERC perquè doni suport a la coalició PSOE-Podemos i Manuel Castells diu que, a la taula de negociació, defensarà la posició del govern espanyol. Ho afirma amb la mateixa parsimònia amb què Jéssica Albiach contestava a l’ANC que els comuns havien de ser a la taula consultiva amb el govern català.
La visió de l’espanyolitat i la catalanitat que tenen els comuns els fa més hereus del catalanisme tradicional, i més propers a la filosofia pragmàtica del PNB, que no pas certs sectors de Junts per Catalunya. Com el catalanisme tradicional, el projecte dels comuns és reformar Espanya. En part perquè són incapaços d’imaginar res més emancipador; en part perquè consideren que els espanyols no són prou civilitzats per salvar-se.
Allà on alguns catalanistes, fa una pila d’anys, consideraven els xarnegos com una desferra, els comuns veuen els que ells creuen mestissos com a part fonamental del seu projecte de castellanització del país, que és l’única manera de fer-lo totalment mesell a la roda, enfrontant-los contra un fictici independentisme de la ceba i pura sang. Com bé escriu Marta Rojals a Vilaweb, mai reivindicaran com a mestís Guillem d’Efak, “versionador en català de temes universals de blues i jazz”, afrocatalà, manacorí nascut a Guinea Equatorial. Els comuns necessiten mantenir viu el pujolisme perquè el seu projecte tingui sentit, car aquest ha estat l’últim intent de les elits catalanes ―no necessàriament catalanoparlants o independentistes― de tenir un encaix a Espanya que sigui beneficiós; al mateix temps que, per l’hegemonia adquirida al Principat, ha estat el darrer projecte al qual et podies oposar sense tenir en compte la dominació espanyola. Com a resultat, disfressen la catalanofòbia de mestissatge, i defensen un programa feminista, ecologista i antiracista que camufla l’imperialisme espanyol que alimenta la seva visió nacional.
Això no vol dir que els comuns quedin descartats per a qualsevol aliança amb l’independentisme. És per aquesta base catalanista, cínica i pragmàtica que als comuns no se’ls sedueix amb lluites compartides. Se’ls camela amb poder. Quan l’independentisme el tingui, els comuns vindran, com han fet sempre. L’estratègia no és “seduïm els comuns i llavors fem la passa endavant”, sinó “fem la passa endavant i els comuns ja vindran”. Fer polítiques pensant en ells li pot semblar a l’independentisme una mostra de magnanimitat, de mà estesa, dignitat i amor. En realitat, deixar de banda el teu objectiu fonamental, la independència, per buscar la complicitat dels altres és un símbol de debilitat. Sobretot per a l’espanyolisme, que com a bon sistema de dominació té la mentalitat d’un abusananos.
Per tot això, l’independentisme haurà de traçar una estratègia que se situï fora de la roda espanyolista. Hi haurà de clavar els ulls, mentre l’artefacte gira i gira, per copsar el rol de cada un dels radis, i perfilar una estratègia que n’exploti els punts febles. El més important, però, és entendre que, tard o d’hora, haurà de cruixir la roda.