Hi ha una manera d’entendre el vi que no apareix a les cartes dels restaurants ni als manuals de sommelieria. No depèn únicament de l’acidesa, dels tanins o de la persistència aromàtica. És un maridatge menys tècnic i més humà: el sentimental. I és part del que reivindiquem les dones del vi per fer el món del vi menys endogàmic i més feminista i humà. Aquell instant en què una copa de vi i un plat determinat deixen de ser productes per esdevenir conversa i refugi emocional. Ens agrada parlar d’ecofeminisme amb expertes com Pilar Salillas per dir que volem fer amb el nostre gremi un món millor. Per això i molt més hem volgut maridar-nos amb la Fundació de l’Esclerosi Múltiple per fer uns Wine Talks paritaris amb experts internacionals, com el canadenc François Chartier, que ens explica els secrets del perfum del vi. Recordem que un 87% de les dones al món del vi han anat a actes on només hi havia homes. Mireia Torres, una experta en canvi climàtic i com l'R+D pot contribuir al futur del planeta. També voldria agrair a en Ferran Centelles per demostrar un cop més el seu valor humà, molt més enllà de la teva saviesa de Bullipedia. Un món del vi que no ha escoltat les nostres súpliques de sumar i fer un acte solidari dient que les dates són dolentes o que hi havien d’organitzar ells. Sí, les deu cellereres que han posat els seus vins, el seu temps i la seva energia no tenien res més aquesta setmana de final de curs. Un cop més, el mirar-se el mèlic dels mascles del món del vi ha quedat ben retratat.
Durant anys, el món gastronòmic ha intentat convèncer-nos que hi ha una fórmula exacta per combinar sabors. Premisses tan suades com peix amb blanc, carn amb negre, postres amb dolç. I, tot i que aquestes regles tenen sentit des d’un punt de vista culinari, són insuficients per explicar per què certs plats tenen més bon gust quan els compartim amb determinades persones. El veritable maridatge no passa únicament al paladar. Passa en l’experiència. I, com explica molt bé la pel·lícula Ratatouille, per la memòria. El sommelier expert en IA Luciano Wehrli ha explicat que aquesta dominarà (o no) els futurs dels tastos. El que sí que podem dir és que el 17 de juny, amb les espectaculars vistes de l’Hotel Miramar de Montjuïc, unes cent persones del món de la cultura que han degustat aquest acte tan sentit ho recordaran tota la vida. Al final, un 70% de les dones que pateixen l’esclerosi múltiple són dones joves que necessiten visibilitat, recaptar diners i continuar la recerca perquè la seva vida millori malgrat tot. I les dones del vi de Parés Baltà, Vins el Cep, Bodegas Bilbaínas, Clos Figueras, Jean Leon, Pere Ventura, Lagravera, Perelada, Domini Can Bas i Mervm Prioratí hi han estat recolzant aquesta iniciativa. Un aplaudiment profund a les que sempre hi són brindant i mirant fixament als ulls.
Tots tenim una ampolla associada a algú. Un Priorat, com el Font de la Figuera, encetat durant una conversa que ens va canviar la vida. Un garnatxa blanca, com el Lagravera natural blanc, begut davant del mar. Un cava improvisat, com el Tresor Rosat, per celebrar una notícia inesperada. La gastronomia té aquesta capacitat extraordinària de fixar emocions. Per això resulta tan limitada l’obsessió contemporània per convertir la cuina en una competició estètica. Fotografiar plats abans de tastar-los, escollir restaurants per la seva viralitat o valorar vins únicament per puntuacions. Al final, el que ens fa triar és —en siguem conscients o no— el vincle emocional. Hem après a consumir gastronomia com un espectacle, quan, en realitat, va néixer com un acte de trobada i de comunió.
Hi ha una certa arrogància en aquells que converteixen el vi en un exercici intel·lectual inaccessible
Potser per això els àpats més memorables rarament són els més sofisticats. Moltes vegades consisteixen en una taula petita, una recepta heretada i una ampolla oberta sense cerimònia. Perquè el luxe autèntic no sempre es troba en l’exclusivitat, sinó en la capacitat d’un sabor per fer-nos sentir acompanyats. I que en un moment tan superficial sigui quelcom realment orgànic. Beure vi és, en certa manera, beure la paciència dels temps, l’esforç del camp, el no poder repetir les anyades i els capritxos de la natura. Davant la immediatesa contemporània, el vi recorda que algunes coses necessiten anys per arribar a la seva millor versió i afinar-se en ampolla.
També hi ha un component democràtic en aquest maridatge sentimental que val la pena reivindicar. El plaer gastronòmic no hauria de ser un privilegi reservat als experts. Hi ha una certa arrogància en aquells que converteixen el vi en un exercici intel·lectual inaccessible, ple de tecnicismes que intimiden més que no pas acosten. El millor vi no sempre és el més car, ni el més complex; ben sovint és el que arriba en el moment precís.
—Aquest vi era deliciós —m’explica una amiga no experta en vins.
—Quan te’l vas prendre?
—Durant el casament del meu cosí, va ser un dia tan bonic…
—No, no va ser el vi, va ser la situació i com et vas sentir que fa que cada vegada que n’encetes una ampolla, s’ompli de sentiments!
En una època marcada per la pressa i la hiperconnexió, seure a menjar i beure amb calma ha esdevingut gairebé en un acte de resistència cultural. Compartir una ampolla obliga a aturar-se. I a donar gràcies pel que tenim. Com quan veus els casos de les dones amb aquesta malaltia, que va més enllà de la cadira de rodes. Potser aquí rau el veritable sentit del maridatge sentimental: entendre que el vi no només alimenta el cos, sinó també els afectes. Una copa pot ser celebració, consol o comiat. Un plat pot reconstruir una infantesa sencera. I quan tots dos coincideixen en l’instant adequat, passa alguna cosa difícil d’explicar amb llenguatge tècnic. Perquè no és res exacte com la química. És també una forma silenciosa d’amor, com el que han demostrat els amants del vi amb la seva recaptació a favor de la FEM i que es poden continuar fent donacions a la web. El vi com a llenguatge cultural capaç de generar identitat, emoció, sororitat i vincle.