El peatge no és gaire car: la investidura a canvi que Pedro Sánchez torni allà on era, és a dir, al diàleg entre els governs d'Espanya i de Catalunya. Rebobinar un any. De fet, aquesta és una operació que hauria de costar més als independentistes d'ERC que als socialistes, ja que l'acumulació de barrabassades comeses per Sánchez en aquest període fan l'alçada d'un campanar. I tenint en compte que és obligació del president del govern, de qualsevol color i condició, fer tot el possible per resoldre un conflicte polític —i de democràcia— com el que hi ha plantejat.
Tanmateix, i suposant que es produís finalment un acord i Sánchez fos investit, no resulta realista esperar que el conflicte es resolgui a curt termini. Primer perquè en l'interior del socialisme hi ha posicions tan refractàries a qualsevol cessió a Catalunya —i negociar significa cedir, si no, no se'n pot dir negociar— com en el PP. En segon lloc, perquè el PP, Vox i Ciutadans, el món del diner, la monarquia, l'alta judicatura, l'elit funcionarial, l'exèrcit i el poder mediàtic madrileny no sols rebutgen un govern de coalició amb Unidas Podemos, sinó també, i potser amb més intensitat, estendre la mà a Catalunya. Consideren que han guanyat i que el que cal és continuar la repressió amb el fi —des del meu punt de vista il·lusori— d'arrencar la mala herba i assegurar-se que no torni a brotar.
El PSOE té prou força, si Pedro Sánchez aquesta vegada s'ho creu i té coratge, per tornar a parlar amb el govern de la Generalitat. Però ni que volgués, no la té per posar sobre la taula una oferta realment atractiva per als catalans i que suposi un canvi en l'actual organització basada en el tristament famós 'café para todos'. Per plantejar un nou encaix, per dir-ho així. Plantejar una nova relació amb Catalunya —de tipus confederal, per exemple, o en què es recuperés la intenció de la Transició d'establir dos nivells territorials clarament diferenciats, un amb les mal anomenades nacionalitats i, l'altre, amb la resta, les regions d'Espanya—, resulta avui impossible.
Davant aquest panorama, sembla que el que l'independentisme pot fer, i ha de fer, és negociar amb el PSOE —un PSOE molt dèbil
I ho continuarà sent si l'interlocutor és només el PSOE, tota vegada que l'oposició interna i externa ho impedirà de totes totes. Un canvi que afecti substancialment l'estatus de Catalunya dins l'Estat —i que la majoria de catalans estigués disposat a acceptar— només té possibilitats amb el concurs del PP.
La prova d'això és ben recent. Tots recordem com el PP, amb les seves taules de recollida de firmes, primer, i maniobrant després des de les institucions, després, va aconseguir rebentar un Estatut que buscava tres objectius completament assumibles: a) el reconeixement del fet nacional de Catalunya; b) la preservació de la llengua —també a l'escola— i la cultura pròpies i, finalment, c) establir un sistema més just i raonable pel que fa al finançament.
Si admetem que qualsevol canvi substancial, al final, dependrà del fet que el PP l'accepti, no podem oblidar la dificultat afegida, i grossa, que suposa l'emergència del fenomen Vox. L'ombra de la ultradreta —si no és que desapareix o minva molt— no deixarà de soscavar tota eventual voluntat del PP de resoldre el conflicte en un sentit constructiu.
Davant aquest panorama, sembla que el que l'independentisme pot fer, i ha de fer, és negociar amb el PSOE —un PSOE molt dèbil— i a continuació i en paral·lel posar-se a treballar amb determinació per quan arribi el moment de la veritat, en què haurà d'enfrontar-se i, en el seu cas, acabar negociant cara a cara amb el PP.
L'independentisme i el sobiranisme avui no està en condicions de fer això (el PP tampoc). Cal més temps. Temps que han d'aprofitar, i a fons, per reforçar-se tant com puguin, per preparar-se per quan arribi el moment.
Preparar-se vol dir moltes coses: cohesió interna, estratègia clara, no generar expectatives infundades, bon govern, millors lideratges que els actuals i, especialment, un substancial reforçament polític i electoral, sense oblidar la cerca de complicitats internacionals. Un altre repte importantíssim per a l'independentisme és aprendre a administrar els temps i saber detectar les circumstàncies potencialment propícies.
Si el sobiranisme i l'independentisme aconsegueixen superar els reptes que tenen al davant —que, d'altra banda, no són poca cosa—, tard o d'hora arribarà la seva oportunitat. Quan això passi, caldrà adonar-se'n i, sobretot, saber gestionar la conjuntura amb molta intel·ligència.