La crisi del coronavirus, que continua assolant el planeta, ens ha recordat, entre tantes altres coses, que els estats, tots els estats, tenen instints. Ho hem vist a Europa, on s'han replegat sobre si mateixos, espantats. Com el cargol que contreu les banyes i s'amaga dins la closca. La seva primera reacció va ser mirar de salvar-se ells primer, i posar molt en segon pla els somnis humanistes d'una Europa unida. En l'extrem, Hongria, on Viktor Orbán ha aprofitat la Covid-19 per transmutar-se en un cabdill amb poders gairebé absoluts.

En moments dramàtics, quan l'amenaça es fa esgarrifosament real, els estats —els sectors que en controlen el poder—, com si fossin organismes vius, revelen quin és el seu caràcter profund. A Espanya, malauradament, la reacció era previsible. Recentralització, ordeno y mando i militars en primera fila, que venen a ser una mena de pulsions inextirpables. Ordres decidides en un despatx de Madrid i dictades a les autonomies. Sense realment escoltar, amb poques explicacions i encara menys ajuda. I que cadascú que carregui el seu mort i en pagui les misses. Entre El castell kafkià i la crítica de Larra a l'Espanya del XIX. Espanya, de nou, davant el mirall.

El que ha passat i passa fa venir al cap la cantarella que els successius líders del PP i del PSOE no han deixat de martellejar: "España es el estado más descentralizado de Europa". Ara saben, els que no se n'havien adonat, que —més enllà de ser una òbvia exageració— ho diuen no amb orgull i convençuts, sinó que per a ells representa una pedra a la sabata, una càrrega, una tara. Un problema que algun dia caldrà resoldre per sempre.

En moments dramàtics, quan l'amenaça es fa esgarrifosament real, els estats revelen quin és el seu caràcter profund. A Espanya, la reacció era previsible: recentralització, ordeno y mando i militars en primera fila

El recent i tristament cèlebre baròmetre especial del CIS en què s'interroga —empenyent amb la formulació de la pregunta a una resposta positiva— si no seria millor "prohibir" la mentida per tal que sigui el govern central qui decideixi el que és i no és veritat, no sols ens retrotreu a la censura franquista, sinó que, a més, fa por, ja que segurament és el que alguns barrinen. És la pregunta número 6.

A continuació, a la 8, es demana si qui ha de combatre el virus és el govern d'Espanya "o deixar que aquestes decisions els prenguessin els governs autonòmics que ho desitgessin". Com en la pregunta d'abans, Pedro Sánchez guanya per golejada.

A desgrat que les preguntes del CIS són tramposes, els resultats són per posar-se a plorar. Una gran majoria aplaudeix tant una cosa com l'altra. El 66,7% es declara a favor d'establir "solament una font oficial d'informació", mentre que el 73,3% dels espanyols creu que a l'hora de combatre la Covid-19, és a dir, quan les coses es posen serioses, quan van de veres, el millor és que les autonomies s'apartin i deixin actuar el govern central. El govern real.

El CIS, ara que introdueix preguntes creatives, podria demanar als espanyols si, comptat i debatut, no creuen que, en el fons, Franco va ser un bon home, a més, esclar, d'un governant d'immens talent.

Ara Sánchez vol aprofitar l'avinentesa per repetir el que n'ha dit primer uns nous Pactes de la Moncloa i després "pactes per la reconstrucció", en els quals voldria embolicar des dels independentistes catalans fins al PP i Ciutadans. Ho fa després d'haver menyspreat l'oposició, en especial el PP, i els nacionalistes catalans i bascos. L'objectiu sembla doble. D'una banda, laminar la influència d'Unides Podem dins del govern, així com la d'ERC (i JxCat i PNB) des de fora. De l'altra, abaratir la factura per la mala gestió de la crisi tot cercant la complicitat i fent concessions al PP (i a Ciutadans). Unes concessions, uns acords, en què a Catalunya se li reservaria indefugiblement el galdós i conegut paper d'ase dels cops. 

En Sánchez —al seu llibre Manual de resistencia es retrata— tot és propaganda i jocs de mans al servei d'una monumental voluntat de poder. Voluntat de poder que s'alimenta de si mateixa, nua i descarnadament. Un bucle estèril. Una petulància buida però addictiva.

Ah!, la negociació Generalitat-Estat —se'n recorden?— resta de moment —i així continuarà mentre Sánchez pugui anar xutant la pilota endavant— apartada i aparcada. Al calaix de les andròmines que un no sap on posar, però que encara no pot llençar a les escombraries.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Xoán-Antón Pérez-Lema
Opinió Centralisme i militarització Xoán-Antón Pérez-Lema