La decisió de l’administració Biden de donar suport a la suspensió de les patents de les vacunes de Covid-19 ha sorprès a tothom o, més ben dit, a la majoria. L’element sorpresa és el primer gol de la diplomàcia americana en aquest moviment que, analitzat amb una mica de perspectiva, va fins i tot més enllà del debat —que ja és clau de per si— sobre el marc regulador internacional de les patents.
Per una banda, si resseguim la premsa americana dels darrers dies, veurem com el debat sobre les patents ha agafat una gran volada als Estats Units. I això es deu a la por que l’esforç que aquest país ha fet en vacunació no acabi blindant la seva immunització de ramat, ja sigui per l'efecte dels negacionistes (al voltant d’un 30% de la població americana es resisteix en major o menor grau a ser vacunada), però també per les baixes quotes de vacunació de països veïns i, a escala global, que s'acabin generant onades de noves variants resistents a les vacunes ja administrades. De fet, només cal llegir l’edició del The New York Times d’ahir, on veurem que el tema comparteix portada –i articles de fons a les pàgines 4 i 5— amb el magnífic reportatge sobre Jordi Cuixart i els presos polítics.
Per tant, una anàlisi vàlida seria que l’ala més progressista del partit demòcrata ha guanyat aquesta partida, i ha aconseguit canviar la posició que fins ara mantenia els Estats Units en el debat sobre la liberalització de les patents vinculades a la Covid-19.
Donant-li el tomb i entomant el debat, els Estats Units no sols passa a liderar-lo, sinó que també es posiciona per condicionar les línies mestres de la negociació
Però si ens quedéssim aquí, estaríem obviant molts elements del que no deixa de ser una jugada mestra de Biden, i no tant en clau interna, sinó sobretot en la dimensió diplomàtica i global, sense oblidar la defensa dels interessos del seu país. I és que donant-li el tomb i entomant el debat, els Estats Units no sols passa a liderar-lo sinó que també es posiciona per condicionar les línies mestres de la negociació. O algú té dubtes que una negociació encapçalada pels EUA serà sensiblement diferent d'una altra dirigida pel tàndem Índia-Sud-àfrica?
És més, part de la intel·ligència del moviment —en clau també de defensa dels interessos propis— és reconèixer la força dels que proposen l’alliberament de les patents de la Covid-19 en el context actual, més de 100 països en aquests moments a l’Organització Mundial del Comerç i molts més a partir d’ara. I cal recordar que la capacitat actual de producció de vacunes, amb les patents vigents encara que gran part del seu desenvolupament s'hagi pagat amb fons públics, és del voltant de 3.000 o 4.000 milions de dosis anuals, quan el món en necessita més de 12.000 milions anuals; un statu quo que comportaria retardar la immunitat de grup a escala global un mínim de 3 o 4 anys, amb els perills epidemiològics i els danys humanitaris i econòmics que això comportaria.
I davant d’un fet que segurament acabaria sent inevitable, Biden té l’audàcia de canviar ràpidament de posició, assegurant-se, això sí, una posició privilegiada en la nova distribució del tauler que ell mateix ha provocat.
I no sols això, amb aquest moviment l’administració demòcrata ressitua l’Organització Mundial del Comerç (OMC) al centre del debat, “rescatant-la” tant dels intents de l’administració Trump d’eliminar-la, com de l’opa que la Xina estava fent sobre aquesta aprofitant el buit americà. I no és menor aquí recordar que l’OMC va néixer el 1995 de la mà d’una altra administració demòcrata, la de Clinton.
I el mateix passa respecte a l’Organització Mundial de la Salut i el sistema multilateral en general. Amb aquesta decisió els EUA reprenen, en un sol moviment, gran part de l’espai perdut —o cedit voluntàriament— per Trump, precisament en un tema —el relatiu a la Covid-19— on la Xina ha de parlar amb la boca petita.
Veurem com evolucionen les negociacions, però la d’ahir ha estat una jugada mestra, de manual, de l’administració americana. Amb un comunicat i una roda de premsa han recuperat gran part de l’espai perdut per l’aïllacionisme poc raonable de Trump, i sense la necessitat —ni els costos- de desplegar cap flota ni d’enviar marines enlloc.