Així és. Els maltractaments no sempre deixen blaus, ni els maltractadors, proves. Però de mal en fan, i molt. Acabo de veure la sèrie de Netflix Ángela. La conclusió que en treus és que la justícia no et protegeix i que els narcisistes faran servir els fills per continuar-te ofegant, sigui psicològicament, físicament o econòmicament. Sí, els mateixos que semblen ideals en els judicis perquè són freds, no tenen por i saben seguir el guió per ser els més educats, sensats i responsables. Quants records porta el marit "perfecte" de la protagonista? Ben plantat, ric, sempre jugant amb els nens, treballador, esportista i navegant en el seu vaixell? Sí, aquells que sempre saben dir paraules boniques quan tenen espectadors i que tothom pensa "quina sort que ha tingut aquesta, si no val tant". Com més gran és el pecat, més gran és el ram de flors o el regal. I l’Ángela ho pot explicar per poc, després de patir massa cops, molta llum de gas i una eternitat separada de les filles. Gràcies a una amiga, advocada, que la creu. Perquè no hi ha cap llei que pugui obligar a ser bon pare o bona mare, ni encara menys —per desgràcia— a ser una bona persona amb principis morals. I que consti que també hi ha dones que no són bones i que el maltractament no és exclusivitat d’homes a dones. Però també és veritat que fins avui és molt (MOLT) més comú el patró maltractador-maltractada. Només cal veure la quantitat de dones que moren. I això és només la punta de l’iceberg.

Sabeu quantes no diuen res perquè saben que ho perdrien tot? Aquest maleït complex de ser una "bona nena", de complaure, d’aguantar i sacrificar-te pels altres, de dir sí a tot, fins i tot quan pesa més que no pas salva. Perquè, de vegades, denunciar-ho no serveix de tant, però el silenci també mata. No és una coça, però que et mirin com si et perdonessin la vida també et va dessagnant. Que siguis l’última persona a tenir veu i vot no és un esquinç, però fa que tot costi més. Que no es valori el teu temps no és tan greu, però sí quan acaba sent una bretxa salarial enorme. Com que et castiguin amb silenci. Que et vegin patir i no t’ajudin. Que et donin les culpes de tot. Que qüestionin sempre les teves decisions. Aquell temor a la seva ira explosiva i al posterior xantatge emocional. Les discussions interminables per conflictes fàcilment solucionables. Que ignorin el teu plaer sexual. Que el teu descans no compti.

—Ensenya’m els xats: segur que menteixes.

—Ets una exagerada, això no ha passat mai.

Dones que quan aconsegueixen allunyar-se del seu Dràcula particular tornen a brillar. No has canviat, t’has prioritzat. Això incomoda enormement els que es beneficiaven de la versió anterior. Perquè de vegades no ets tu, és la parella que tens en aquell moment. Com diu la cantautora Carmen Consoli a la cançó Piccolo Cesare de l’àlbum Eva contro Eva, "il cane che ha già morso il padrone di certo un giorno o l’altro proverà a rifarlo". Aquestes parelles que al ritme de la cançó "jo treballo, tu no decideixes en aquesta casa" aconsegueixen jugar amb la teva culpa. Dones que a través de la privatització del son acaben sent l’ombra del que eren. I utilitzar el nombre elevat de fills com a cadenes perquè no puguin tornar a volar. Quan una s’acaba allunyant del seu sentit comú i de la seva gent.

Per totes aquelles senyores Pelicot que no arriben mai ni a poder cridar la seva injustícia

"Mai no ha existit, és només un avortament com el que han tingut milions de dones abans”, invalidant la teva necessitat de viure fins i tot un dol. Perquè tot això també és violència. La violència emocional n’és un tipus, i molt més comú del que sospitem. I contra això, només hi ha un remei: una bona autoestima, molts límits, molta ajuda i valentia per sortir-ne. Que la Gisèle Pelicot sigui condecorada amb la Legió d’Honor francesa —la màxima distinció del país— és un gran símbol, però el que calen són més passos efectius a seguir. Una dona abusada i drogada pel seu marit mentre la violaven desconeguts a la seva pròpia casa que ha hagut de lluitar també als tribunals per aconseguir posar focus a aquestes calamitats. Per totes aquelles senyores Pelicot que no arriben mai ni a poder cridar la seva injustícia. Ho pot ser aquella amiga, aquella mare, aquella àvia, aquella tieta a la qual hem d’aprendre a escoltar ni quan elles mateixes saben que estan patint. Per aquelles dones que encara no saben fer ni el gest d’alarma masclista amb els quatre dits d’una mà. Perquè els seus maltractadors no sempre deixen blaus.