Cada cert temps, el president de la Conferència Episcopal Espanyola fa una aparició estel·lar als mitjans de comunicació amb declaracions molt catòliques, apostòliques, romanes i profundament ibèriques que el col·loquen al bàndol del tauler dels aznaristes. L’arquebisbe de Valladolid no ha dit "els que puguin fer, que facin", però quasi. Si un representant de Déu a la terra diu "quan un estat oblida l'ètica, es converteix en una banda de lladres i a les proves em remeto", no cal ser massa espavilat per entendre que ell forma part d’aquest lawfare que està tractant de destronar el govern de Sánchez mitjançant pràctiques que recorden altres cops d’estat de guant blanc. Argüello es pot justificar dient que és una opinió generalista, que està extreta de Sant Agustí i que val per a qualsevol govern, però no recordo cap declaració semblant en l’època del M. Rajoy.
Del poder eclesiàstic espanyol se’n pot esperar ben poc. Jo, que no estic batejat i em declaro obertament agnòstic, tinc una concepció de la vida molt més cristiana que Luis Argüello, un home que representa un sector de l’Església que carrega testicularment cap a la dreta i que ha arrufat el nas amb la visita del papa Lleó XIV a Espanya, i que va arrufar el nas durant els catorze anys de mandat vaticà del papa Francesc. Argüello i la seva tropa episcopaliana estaven molt més tranquils amb Benedicte XVI, i no diguem amb Joan Pau II, un veritable caçador de recompenses dels membres que van formar part a Llatinoamèrica de la teologia de l’alliberament.
Si jo fos Jesucrist, li diria que, quan un té massa càrrega testicular, el millor és descarregar sol o en companyia i sempre amb respecte, evidentment
A mi, Luis Argüello em sembla l’anticrist. No sé què en pensaria el mateix Jesucrist de l’arquebisbe de Valladolid, però crec que no s’allunyaria massa de les opinions d’un tipus com jo, condemnat com estic a passar un llarg temps al purgatori. Si jo fos Jesucrist, li diria que, quan un té massa càrrega testicular, el millor és descarregar sol o en companyia i sempre amb respecte, evidentment. En el cas dels bisbes i d’Argüello en particular, la recomanació seria la de practicar l’onanisme, això sí, amb la imaginació immaculada. D’aquesta manera, Argüello rebria els periodistes amb la ment més neta i sense tants perjudicis envers un govern que, sense dubte, és molt més proper als evangelis, aquells que establiren el veritable sentit de l’Església, el del servei i la solidaritat amb els marginats, com a preceptes fonamentals d’una institució que sovint oblida la seva gènesi. Qui perd els orígens perd la identitat.
Luis Argüello em recorda, pel seu oportunisme ideològic, un altre il·lustre president de la Conferència Episcopal Espanyola. Em refereixo a Antonio María Rouco Varela, el mio Cid de l’Església catòlica espanyola que mai va dubtar a assenyalar la progressia com heretge. Famoses són les seves declaracions en contra del moviment 15M, el qual va titllar de fenomen protagonitzat per joves que no coneixen Déu, ni Crist. Joves de vides trencades i esgarriades per haver-se separat de Jesús. Intueixo que per a Rouco i per a Argüello l’exemple de bons cristians serien J.D. Vance, Bolsonaro, Milei o Meloni. I en un àmbit purament ibèric: Aznar, Feijóo, Díaz Ayuso, Abascal i Fernández Díaz, un home que ha viscut la providència de ser visitat per Marcelo, un àngel de la guarda.
Luis Argüello considera que s’hauria de canviar constitucionalment l’estat de les autonomies i eliminar conceptes com el de les comunitats històriques. Com a arquebisbe de Valladolid i natural de Meneses de Campos, localitat situada a la província de Palència, l’única comunitat històrica és l’espanyola —ancha es Castilla, se sobreentén— i l’única llengua vehicular hauria de ser la castellana. Qualsevol altra concepció de l’Estat, per a Argüello, entraria a la categoria de l’heretgia, una visió molt semblant a la que poden tenir els membres dels Legionarios de Cristo. Per descomptat, Argüello està en contra de l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni igualitari, i defensa amb vehemència el matrimoni per l’església i, ergo, les virtuts de la família tradicional. I, com a bon nostàlgic dels temps inquisitorials, somia amb un estat en què l’Església tingui ordre i comandament en les decisions d’un país d’arrels catòliques. En canvi, d’Argüello no recordo cap declaració dedicada a erradicar cristianament els desoris socials provocats pel neoliberalisme. Talment com Joan Pau II o Teresa de Calcuta, representant del fonamentalisme catòlic. Christopher Hitchens, especialista en l’obra i els miracles de la santa ja canonitzada, la va titllar de còmplice dels poders fàctics de l’Església pel seu culte al patiment.
Luis Argüello, arquebisbe de Valladolid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, també és un fonamentalista que ha pres partit pels guanyadors de la història, quan hauria de preocupar-se més per la pèrdua de fidels d’una Església catòlica espanyola que, més que agermanar, desagermana. Si Crist ressuscités de nou, segur que l’excomunicaria.