Cada dimarts al matí, abans d’escriure un article com el que ara mateix llegireu, em desplomo al sofà mentre contemplo la meva Roomba passejant pel saló de casa. Normalment, abomino qualsevol bum-bum tècnic, i més encara si em trobo en procés d’il·luminació i conspiració textual, però aquesta andròmina mòbil (a saber, un autòmat de la marca iRobot que aspira tots els racons de casa, mercès al seu timó d’infrarojos) produeix una estranya bonior que em captiva, atordint-me. A mi tant me fot si neteja o no el parquet del pis, perquè el que més valoro d’aquest meu company de vida és la parsimoniosa disciplina amb la qual va trescant per tot arreu, indiferent als meus ulls. De tant en tant, la Roomba s’encalla amb una inoportuna cadira o un antipàtic cable i m’aixeco del divan com si m’haguessin ferit la mare.
Diuen que la tecnologia que orienta el curs d’aquest androide —inventada de segur per algun científic ianqui de l’MIT la mar d’eixerit que es finançà l’experiment amb la pasta dels militars que maten criatures a Gaza— és capaç de captar informació i àdhuc fotografiar qualsevol immoble. Però tot això, que deu ser ben cert, són minúcies per algú com servidor, que no té cap problema amb el fet que el senyor Mark Zuckerberg conegui quins gustos musicals tinc o el nombre d’emoticones de foc que envio a les catalanes que es fotografien en biquini. Si la meva estimada Roomba considera que cal espiar-me, ja sigui perquè a la CIA li interessa saber què llegeix la meva tribu o quina marca de calçotets fem servir els catalans, doncs endavant les atxes. Jo pagaria el que fos per tenir-la al costat, car l’assossec que em regala supera de molt llarg l’efecte dormilega del Trankimazin.
En el fons, aital invenció resulta molt semblant a l’ideal femení de l’home espantosament heteropatriarcal que em comanda
Gelosa de tota la benaurança que em provoca —i, com totes les dones, incapaç d’estimar res del que em faci realment feliç—, la meva costella sempre diu que això de la Roomba és una collonada sense gaire interès; afegeix que, en el fons, l’aparell no acaba de treure la pols i que fer-la passejar per casa no serveix d’una merda si no netegem els marges i la prestatgeria dels llibres. Potser té raó, però ja tinc una edat per no voler capbussar-me en discussions perilloses. Perquè jo estimo aquest aparell d’una manera eminentment sentimental, però també fruit d’una pulsió sexualitzant. En el fons, aital invenció resulta molt semblant a l’ideal femení de l’home espantosament heteropatriarcal que em comanda; la Roomba et neteja els baixos amb un contínuum exacte, t’excita la duresa del membre amb un fandango mig sòrdid i, encabat l’èxtasi, l’apagues sense ni gosar mirar-la de reüll.
El meu estimat Roger Taylor, percuta dels Queen, va escriure fa molt de temps allò d’I’m in love with my car. Sense voler esmenar els meus ídols, gosaria dir que la Roomba resulta una troballa molt més benigna que un simple cotxàs. Primer i abans que res, perquè aquesta meravella de l’enginy humà radicalitza la idea del Mobilis in mobili de tal manera que hom pot experimentar la sensació d’una caminada ben plàcida sense haver de trescar. Quan la Roomba ha acabat de netejar el pis, o el que collons faci amb la pols, hom no només pot tenir la consciència tranquil·la de no haver contaminat l’atmosfera, sinó que descarrega la pols acumulada del seu evacuador per palesar-ne la gràcia (una cosa tan freudiana com examinar els propis excrements, però sense tacar-se les mans de tifa). Acabada la feina, l’animaló dorm, i només t’exigeix que l’omplis d’energia per tornar a pencar.
L’home ha d’estimar el proïsme, només faltaria, però també ha de guardar un racó d’afecte sincer per a les màquines, uns individus que faciliten el decurs calmós dels dies i que acostumen a fallar molt menys que les persones. Ara que, mercès al meu amor, puc caminar descalç per casa sabent que els peus no arrossegaran cap bri de pols, finalment puc dedicar-me a les paraules. Primer estimo el meu cau i després escric. Qui podria imaginar una benaurança millor...