Tal dia com avui de l’any 1547, fa 479 anys, a Úbeda (regne de Granada – Corona castellanolleonesa) moria Francisco de los Cobos y Molina, que havia estat primer conseller d’Estat (figura equivalent a primer ministre) de l’emperador Carles. Anteriorment al regnat de Carles, Cobos ja havia fet una carrera meteòrica –sempre a l’ombra dels seus familiars– que l’havia portat a les altes instàncies de l’administració castellanolleonesa. Durant aquesta primera etapa de la seva carrera va ser comptador major del regne de Lleó (equivalent a tresorer reial a França o a Anglaterra i a escrivà de ració a la Corona catalanoaragonesa). Però després de la mort de Ferran el Catòlic i durant la regència del cardenal Cisneros (1516-1518), es produiria una destitució massiva de càrrecs que el va afectar.

Cobos va viatjar fins a Brussel·les i després de diverses entrevistes amb el nucli dur del nou rei de la monarquia hispànica –el futur emperador Carles– aconseguiria guanyar-se la confiança del monarca. Seria nomenat canceller i durant els anys immediatament posteriors seria el conseller reial d’origen hispànic més poderós de l’administració de l’emperador. Categoria que confirmaria el 1528, quan rellevaria Mercurino Gattinara, primer conseller d’Estat. A la condició de segon home més poderós dels estats Habsburg –només superat per l’emperador– sumaria la de ser un dels més rics de l’Imperi, circumstància que aprofitaria per –fent ús de la informació privilegiada que manejava– acumular un extraordinari patrimoni, adquirit de forma avantatjosa i, de vegades, fins i tot fraudulenta.

Cobos es convertiria en el paradigma d’un sistema corrupte que privilegiava la usurpació del patrimoni públic. En el decurs de la seva carrera política com a canceller de l’emperador Carles acumularia un patrimoni estimat en dotze milions de ducats castellans (l’equivalent actual a uns 1.500 milions d’euros), que va aconseguir, bàsicament amb l’apropiació d’una sèrie d’explotacions salineres (un negoci molt rendible que sempre havia estat propietat de la corona) a Andalusia oriental, Múrcia, Navarra, la Manxa i Nicaragua; i amb l’estanc de tabac a tota l’Andalusia occidental (una altra activitat que generava molt benefici i que, també, era gestionada per l’administració reial). Amb l’eclosió de la primera gran crisi financera hispànica (1539) abandonaria la cancelleria i es retiraria a les seves propietats.