La millor manera de saber cap a on va Espanya és mirar cap a Mallorca i València i entendre-les com dues baules febles. A Mallorca hi vaig veure els primers indígenes de classe mitjana realment esclavitzats pel turisme i el capitalisme global. A València, la Transició va prefigurar el cop d’estat de Tejero i les tergiversacions grolleres que després van servir per corrompre el pujolisme i perseguir el dret a l’autodeterminació. Ningú que sàpiga el que els castellans van fer al País Valencià i el que els valencians es van deixar fer pot estranyar-se del que ha passat a Catalunya els darrers anys. De la bombolla immobiliària, no cal ni parlar-ne.
Els tertulians veuen la situació de València i de Mallorca i calculen que Catalunya acabarà igual, pel mateix motiu que es pensen que si França hagués ocupat Barcelona en lloc de Perpinyà el català hauria desaparegut. Madrid ja va acabar portant, amb les seves simplificacions, a les consultes per la independència i a les conseqüències del procés, i ara portarà a una situació més delicada per a tothom. Encara que els mitjans facin èmfasi en la minorització del català, no és Catalunya que va cap a la valencianització: és el conjunt d’Espanya, que està entrant en un procés de degradació política marcat per la polarització identitària i cultural.
Les elits de Madrid no haurien d’haver permès mai que els catalans s’escolaritzessin en la seva llengua si no estaven disposades a democratitzar l’Estat. No haurien d’haver permès, ni tan sols, l’alfabetització i l’accés a la universitat de les classes modestes castellanes, sobretot perquè això va ser possible gràcies a l’europeïtzació impulsada pels partits catalanistes. Feia més de quatre segles que els catalans no tenien una relació tan civilitzada amb la cultura —que no llegien, escrivien i pensaven còmodament en la seva pròpia llengua. Pel que fa als castellans, no havien tingut mai tantes eines per deixar enrere la tradició del "mando y ordeno". No sé si m’explico.
El que pot passar és que la persistència de Catalunya faci implosionar Espanya tal com la coneixem
Mentre la població ha fet un salt cultural d’una profunditat sense precedents, l’Estat continua operant amb paradigmes del franquisme i la Transició. Les dificultats que la generació dels anys setanta i vuitanta té encara avui per accedir a llocs de poder estan relacionades amb els efectes disruptius d’aquest canvi històric. El model econòmic i les onades migratòries que intenten igualar la població per baix també tenen a veure amb la imposició estructural del castellà. Molts catalans es pensen que el seu país està a punt de desaparèixer, però el que pot passar és que la persistència de Catalunya faci implosionar Espanya tal com la coneixem. Per això l’Estat es defensa i mira de provocar una desmoralització suïcida.
Fa un segle i mig —des dels temps de la Renaixença i del general Prim— que la política espanyola balla al voltant d’un milió de catalans. Sense aquest nucli nacionalment organitzat no hi hauria hagut a Espanya ni repúbliques, ni autonomies, ni l’entrada a la Unió Europea, ni les desavinences que van provocar la darrera guerra civil. Tot això té a veure amb els pecats originals de l’edifici espanyol, que ens portarien fins al segle XVI, quan el Quixot s’enyorava del Tirant en un imperi monopolitzat pels castellans. El fet és que aquesta minoria, que fins ara tendia a vehicular la seva vida intel·lectual en una llengua diferent de la privada, cada vegada té una idea més unificada de la realitat i dels seus propis interessos. Cada vegada serà més difícil de despistar amb xantatges emocionals i causes abstractes.
De moment, el potencial subversiu de la llengua catalana només sembla preocupar els castellans de Vox i del PP, que intenten demostrar a Twitter que el valencià i el mallorquí són llengües diferents. Però els efectes de la normalització lingüística ja es comencen a notar i marcaran profundament la política espanyola dels pròxims deu anys. Això encara no es veu ni a València ni a Mallorca, però es comença a veure a Catalunya i tindrà efectes a tota la seva àrea d’influència. Els intents de la propaganda estatal de convertir els vots i les eleccions en el whisky dels indis ja no funcionen. Fins i tot un revulsiu tan inesperat com Sílvia Orriols pot triomfar a les pròximes autonòmiques i no passar de ser un altre cadàver polític si queda més encotillada en la ideologia que en les exigències noves de la catalanitat.
Ivan Redondo diu que Josep Pla és dels seus, però tothom sap que Josep Pla no volia veure La Vanguardia ni en pintura. Per fer-se perdonar el franquisme, l’Estat va acceptar una modernització cultural i política que no ha metabolitzat, i l’única cosa que encara no sabem és quants castellans es posaran al costat de la llibertat quan el milió de catalans —ara més formats que mai— torni a soscavar els fonaments ossificats d’Espanya. Catalunya va intentar fer la independència per protegir el català sense que ningú prengués mal. El que ve no serà tan bonic, perquè la llengua guanyarà gruix dins d’un estat que es va fundar sobre les bases històriques de la catalanitat, però que va dominar el món negant-la i perseguint-la.
Aquesta vegada la llibertat no serà un win-win. Els perdedors podran aprendre que el futur d’una nació no depèn dels números, sinó del paper que juga en l’ordre polític i en la història.