Es veu que els alemanys són racistes quan no accepten l’extradició que demana el jutge Llarena. Això diuen. Els belgues són uns marginals que viuen en un Estat dubtós i corrupte. Això expliquen. Els suïssos, per la seva banda, són uns egoistes insolidaris que ni són a la Unió Europea ni són homologables amb les grans democràcies del planeta. També diuen això. I dels escocesos tampoc no en parlen gaire bé perquè són uns separatistes còmplices del president Puigdemont i dels seus. Ha arribat un moment en què l’espanyolisme ha quedat sonat, només és capaç de balbucejar excuses de mal pagador, un moment en què tot són pretextos difícils de creure, explicacions que s’aguanten menys que Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió europea, durant la recent cimera de l’OTAN. No, no és alcoholisme, encara que ho pugui semblar, només és una ciàtica, la Unió Europea no trontolla pas. No, tampoc no cal alarmar-se per les confessions de Corinna, la maîtresse-en-titre del rei Joan Carles de Borbó, encara que l’acusi d’evadir una fortuna a l’estranger, són coses del passat, antigues, diu el Govern d’Espanya. És exactament el mateix univers mental que tenia Cristina Cifuentes quan intentava fer-nos creure que havia oblidat de pagar dues cremes per a la pell i que, miraculosament, van aparèixer dins de la seva bossa, o quan va assegurar-nos que havia obtingut el seu famós màster sense trepitjar l’aula. Les mateixes fabuloses excuses que va empescar-se Pablo Casado per justificar que els seus estudis de Harvard havien estat cursats, en realitat, a Aravaca, un barri de Madrid. Pablo Casado, aquest senyor que esdevindrà el nou president del Partit Popular per salvar Espanya.

El problema més greu que té avui Espanya i les seves classes dirigents és que estan atrapades en un relat inversemblant, en una col·lecció de fantasies que no només ja no sedueixen ningú sinó que susciten vergonya aliena. Espanya s’acaba, i de quina manera. Mentre s’acusa a l’independentisme de viure en la realitat paral·lela de Màtrix, l’espanyolisme, en canvi, s’alimenta exclusivament de l’odi infinit als catalans, als dissidents, del victimisme i del classisme dels privilegiats. La sacrosanta Constitució Espanyola no es pot canviar per assegurar les pensions dels jubilats, ni per a reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat, però es veu que sí que es podrà modificar per eliminar tota traça d’indesitjable masculinitat i, així, satisfer quatre senyores poixes, quatre revolucionàries de saló, que confonen el sexe amb el gènere, la gramàtica amb la violència contra les dones. El llenguatge no és qui mata les dones. Així és Espanya, amagant el cap sota l’ala, fent veure el que no és. No fan altra cosa que creure’s les seves pròpies excuses, les seves arbitrarietats, les seves pròpies mentides.

Avui, a Barcelona, l’independentisme tornarà a clamar a favor de la llibertat, de la realitat, a favor de l’imperi de la lògica contra l’arbitrarietat. Contra el despotisme. Si els jutges de Slesvig-Holstein, completament independents, externs, han determinat que no hi va haver cap delicte de rebel·lió ni de sedició, si el president Puigdemont no va cometre cap insurrecció armada ni violenta, encara menys els seus subordinats, el vice-president Oriol Junqueras, els consellers Forn, Bassa, Romeva, Turull, Rull, ni la presidenta Forcadell, ni els senyors Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Són presos polítics. Se’ls castiga per voler dur a terme, de la manera menys traumàtica possible, alguns fins i tot d’una manera excessivament tímida, la independència de Catalunya a la que s’havien compromès amb els seus electors. La realitat té una característica, i és que és tossuda. Insisteix cada dia. La realitat s’imposa quan ja no queden més excuses. Llibertat per als presos.