El papa que més haurà incidit a la vall californiana de Silicon Valley entre els gegants tecnològics és aquí i és Lleó XIV. La seva primera carta encíclica, Magnifica Humanitas, dedica molts paràgrafs a il·lustrar els beneficis de la tecnologia pel progrés, però també n’ofereix moltes més a assenyalar possibles conseqüències nefastes. El contundent Robert Prevost, ara papa Lleó XIV, no escatima advertiments contra qui veu en la persona humana un mer sinònim de productivitat. Les màquines estan bé si conserven el seu lloc de col·laboració pel progrés, però no si governen el món, adverteix un papa que posa condicions a la indústria de les armes, que demana un pacte global per l’educació i que no regateja davant del deliri del món hiperaccelerat. Reclama temps per llegir i reflexionar, proposa regulació per mantenir la IA al seu lloc i recorda que mai la humanitat no havia estat tan dominada per uns pocs. El Papa no està cansat. Al contrari. L’encíclica demostra vigor i esperança (la reclama en diversos punts), i es mostra preocupat perquè un abús de la tecnologia puguilesionar la llibertat i la creativitat. Però sobretot escriu per demanar responsabilitats, no només als grans i poderosos del món, sinó a vostè que em llegeix i a mi que escric. A tothom. L’encíclica és com un puzle que es va construint, com la societat on s’ha de poder viure, i no només sobreviure.
L’encíclica demostra vigor i esperança i es mostra preocupat perquè un abús de la tecnologia pugui lesionar la llibertat i la creativitat. Però sobretot escriu per demanar responsabilitats, no només als grans i poderosos del món, sinó a vostè i a mi. A tothom
El papa Lleó XIV ha delectat, amb aquest seu primer escrit, alguns dels seus detractors i persones que el senten molt allunyat ideològicament. És difícil no estar d’acord amb afirmacions sobre la persona humana, que és un bé per si mateixa, o sobre la importància de l’educació, de resguardar-nos per tenir temps per pensar, de la necessitat de tenir cura de la natura, de la bestiesa de la indústria de les armes o de l’absurditat de la guerra. El Papa dedica tot un capítol a parlar dels abusos comesos dins l’Església i en reconeix la vergonya i la necessitat de fer autocrítica per depurar estructures que han encobert o fet mal. I fa una picada d’ullet als periodistes que, amb la seva recerca de la veritat i amb el bon exercici professional, han destapat casos d’injustícia i abusos. I encara més. El Papa escriu, al número 138, que la mateixa Església no s’ha d’esperar que siguin els altres qui destapin els seus propis draps bruts: “la vigilància i la transparència són, abans que res, una greu responsabilitat de la mateixa Església i no hem d’esperar que altres ens obliguin a afrontar veritats incòmodes sobre nosaltres mateixos.
Sobre la digitalització de la nostra vida també es mostra contundent. Si bé reconeix les bondats de la tècnica per fer-nos viure millor, també alerta sobre els problemes bàsics que ens pot comportar un abús de la tecnologia: manca de son, hiperacceleració, distracció. El Papa matemàtic, amb el seu bon càlcul, pondera bé i no treu de l’equació la força tecnològica del nostre món, però intenta posar-la en un marc de comprensió on la persona humana sigui qui prengui decisions, qui reguli, qui domini i qui no sigui engolida per la màquina. Qui digui que l’Església sempre arriba tard, amb la nova encíclica del Papa ho té difícil, perquè les paraules d’aquest líder mundial ressonen amb força mentre altres polítics, pensadors, líders sindicals, professors o grans gurus es dediquen a parlar d’altres temes menys contemporanis i urgents.