Quan surt un president i n’entra un de nou, la tendència mena a mirar endavant i escrutar els nous reptes i els nous horitzons de govern. Ara que el president Aragonès torna a ser notícia arran de la renúncia al sou d’expresident i l’inici d’una nova etapa a l’empresa hotelera de la família, potser mirar enrere i fer una anàlisi del llegat del seu govern fa de bon mirar. Des del primer dia, el carisma d’Aragonès va ser el de no tenir carisma. Potser per això va ser considerat la figura idònia per encapçalar la política del “mentrestant” des del seu partit. I quan dic des del seu partit, vull dir per Oriol Junqueras. Amb una vehemència impostada i un anhel de solemnitat sempre fallit, Aragonès va ser l’encarregat de traslladar al centre polític la mena de discurs que feia impossible que pogués tornar a espurnejar el conflicte nacional. En va ser l’encarregat, però no l’ideòleg.
Pere Aragonès va ser el titella que ERC va emprar per normalitzar la mena d’idees nacionalment toves i políticament buides que des del partit van considerar necessàries per esgarrapar vots als Comuns i el PSC. Una mena de retorn als mantres de Pujol que avui el PSC fa servir contra els catalans per evitar parlar de la minorització que patim. Aquest va ser un error de càlcul electoralista que el partit encara paga avui i que, de fet, tot apunta que no té cap intenció de corregir. ERC va decidir renunciar al discurs nacional fort que històricament l’havia caracteritzat per abraçar totes les consignes que no és que silenciessin el conflicte tal com pretenien, ans remaven en la direcció contrària. Conceptes com ara “la Catalunya sencera” o la tendència a bandejar qualsevol referència a l’alliberament del país en van ser les mostres més clares. L’adjectiu rere Catalunya va deixar de ser “lliure” —excepte en moments d’exaltació pràcticament folklòrica— i va començar a ser republicana, verda, feminista, de tothom. Sencera. Amb el “mestissa” dels Comuns no s’hi van atrevir. No sé si va caldre.
Durant el seu mandat, la sensació va ser que el que importava era l’articulació d’un discurs que pogués atraure uns sectors pretesament catalanistes als partits d’esquerres de matriu espanyola que el temps ha demostrat inexistents. I que, mentre això passava, mentre els esforços es posaven aquí, la majoria d’urgències del país quedaven desateses. A ERC, per mitjà de Pere Aragonès i amb Oriol Junqueras a l’ombra, van decidir modelar una realitat política que els permetés governar com si el disset —i el dinou, de facto— no haguessin existit. Per a fer-ho, van descatalanitzar el discurs substituint res que pogués semblar massa nacionalista per un acord de claredat sense credibilitat, una mena de defensa dels drets civils de pa sucat amb oli, una agenda d’esquerra americanitzada i una lluita contra la repressió descafeïnada que els permetés dissimular l'obvietat de la seva estratègia. Descatalanitzant el discurs, van obrir les portes a la descatalanització més ferotge del país.
El que havia de ser el govern del 80% va acabar per no representar ningú
El llegat de Pere Aragonès és que avui el president és Salvador Illa. Entenc que, d’entrada, aquesta és una asseveració que pot semblar injusta perquè els actors polítics en són molts i variats, perquè a Junts fa anys que van com un gos perdut, i perquè a Catalunya el joc democràtic sempre està adulterat pel poder espanyol que actua en tots els fronts. Però Aragonès va ser l’eina perquè a ERC poguessin ser els primers a collir els fruits de la reculada, l’eina per normalitzar el silenci al voltant dels temes clau que avui ocupen l’agenda del país, l’eina perquè prengués la idea que la independència de Catalunya era impossible i a més a més no valia la pena, l’eina per justificar que el problema de fons era que no n’érem prou quan, en realitat, ha resultat ser que la nostra classe política era massa ingènua i, d'altra banda, treballava amb agenda pròpia. Volent-ne ser més, va ser l’element clau per a ser-ne cada vegada menys. El que havia de ser el govern del 80% va acabar per no representar ningú. I per coronar la frustració del fracàs del procés amb una mica de frustració extra: la d’una talla política que seguia el rastre del president Torra.
El PSC va recollir el testimoni de l’ERC més espanyolitzada de la història aprofitant el camí que el partit d’Aragonès havia obert. Amb una manera de fer que funcionava pràcticament per desgast, ERC va voler capitanejar una desescalada que, bo i que electoralment els ha desescalat a ells, també ha escombrat qualsevol mena d’impuls subversiu que restés al moviment independentista, ha arraconat l’esquerra catalana al marc nacional de l’esquerra espanyola, ha alentit el rearmament ideològic i la repolitització nacionalista que l’independentisme necessita i ha donat ales, per incompareixença i ineptitud, a l’extrema dreta. Arribats aquest punt, potser cal repetir que fins al moment polític d’avui no ens hi ha dut Pere Aragonès —i l’aparell polític que hi ha al darrere— tot sol. Aquest, però, seria un altre article. El d’avui és l’article sobre com el president Aragonès és el símbol de la transició del procés a la Catalunya del PSC, però no ho és com un artefacte de resistència ans com un artefacte facilitador. Ara que ha renunciat al sou d’expresident i torna a sonar el seu nom a l’opinió pública, he pensat que no estaria malament fer-li un perfil amb una mica de retrospectiva i una dissecció del mandat amb propietat. Desitjo de cor que a l’empresa hotelera familiar les coses li vagin una mica millor.