La misèria de la política espanyola es pot resumir en la llauna voladora d’Ortega Smith. Ha calgut una agressió contra el diputat de Más Madrid Eduardo Fernández Rubiño perquè tothom s’escandalitzés amb aquest fatxenda de Vox, fins al punt que el mateix PP li demani la dimissió.

Certament, llançar una llauna de Coca-Cola a la cara d’un contrincant hauria de ser motiu de desaparició fulminant de la política, més enllà de les derivades legals que la qüestió pogués tenir. És a dir, hauria de ser inapel·lable que ningú no pogués sobreviure políticament després d’exercir la violència, fos amb Coca-Cola o amb aigua xirga. Però atès que aquesta regla de primer de política no la necessiten aprovar els adalils de l’extrema dreta, sempre situats per damunt de les subtileses democràtiques, és possible que aquest fatxenda continuï sense despentinar-se i acabi sent el candidat del seu partit a l’alcaldia de Madrid. Al capdavall, coses pitjors s’han vist a Espanya. Per exemple, que Pedro Cuevas, condemnat per l’assassinat de Guillem Agulló —amb 14 anys de presó, dels quals només en va complir 4—, i posteriorment detingut per formar part d’una xarxa neonazi acusada de càrrecs tan greus com "tinença i tràfic d’armes", pogués presentar-se sense problemes a les llistes electorals. A la mateixa època en què el PSOE impugnava 400 candidatures abertzales, negava que calgués impugnar la d’aquest assassí.

Amb aquest historial de banalització, justificació i fins i tot protecció de l’extrema dreta, el cas Ortega sembla tan menor que segurament es diluirà en el bany maria de la política espanyola, que només bull si afecta bascos o catalans. Però el fet és que Ortega és la metàfora d’aquest magma feixista que impregna la democràcia espanyola, la intoxica i n’impedeix el normal desenvolupament. A Ortega Smith se l’ha consentit des de mitjans progres, començant per la Sexta, que va posar micròfon als ultres de Vox des del primer minut i va convertir un personatge com ell en un interlocutor vàlid. Se l’ha consentit des de la política, no només per part del PP, que ha naturalitzat la presència de Vox a totes les institucions i ha permès tota mena d’estralls en drets civils, llengua, cultura i etcètera, sinó també per part del PSOE, que va trobar "normal" el paper primordial que va tenir el tal Ortega en l’ofensiva estatal contra l’independentisme. I, no cal dir, se l’ha consentit des de la justícia, que, sempre amatent als interessos de l’extrema dreta, va permetre que els judicis contra els líders independentistes fossin un espot publicitari permanent d’Ortega Smith. De fet, va ser una relació simbiòtica, perquè Vox es va nodrir del seu rellevant paper als judicis, tant com es va aprofitar la justícia espanyola de tenir-lo com ariet contra l’independentisme.

Espanya s’ha posat el vestit nou de demòcrata, però ha deixat les parts pudents sense rentar

És així com un militant falangista, cosí del general de divisió Juan Chicharro Ortega, president de la Fundació Francisco Franco, i ideòleg de l’ultranacionalisme ferotge que sempre ha agredit els drets de la nació catalana, es va convertir en un líder polític naturalitzat i dignificat. Mai no va importar ni la seva ideologia d’extrema dreta, ni el seu verb agressiu, ni el seu espanyolisme intolerant. De fet, ras i curt, mai no ha importat tot això en la política espanyola. Ni a dreta, ni a esquerra, més enllà de la baralla retòrica pertinent.

La llauna voladora de l’Ortega és el forat negre de la democràcia espanyola. Per aquest forat s’escolen els jutges ideològics, l’histerisme contra l’amnistia, l’embolic monumental del CGPJ, l’espionatge de Pegasus contra adversaris polítics, l'ús permanent de la guerra bruta contra drets fonamentals i, en definitiva, la banalització de les pràctiques feixistes, encara que siguin en la versió feixisme 2.0. La llauna d’Ortega és l’Espanya que no va fer mai les paus amb la seva memòria tràgica, que va naturalitzar un assassí de masses anomenat Franco, que va deixar intactes tots els poders de la dictadura i que va permetre dècades de corrupció d’un rei, col·locat per un dictador. És la Sexta fent carones a Vox; és Rajoy pactant amb ultres; és Sánchez callant quan els jutges utilitzen l’extrema dreta per colpejar-nos; és, en definitiva, una Espanya que s’ha posat el vestit nou de demòcrata, però ha deixat les parts pudents sense rentar. I clar, de tant en tant, la pudor sura.