Sovint l’independentisme ha menyspreat la força de l'Estat. Tant com ha sobrevalorat la pròpia força. O ha pecat d'ingenuïtat esperant que ‘Europa ens mira’ intervingués per defensar un moviment democràtic que havia d'anar de llei a llei sense ni tirar un paper a terra.

L’Estat és fort, robust i es defensa amb tot sense miraments. De fet, aquesta és la tesi que va fer seva la fascinant Díaz Ayuso, davant Ricard Ustrell, sobre l'operació Catalunya, a Catalunya Ràdio. Sense pèls a la llengua, la presidenta madrilenya va dir el que molts pensen, però no gosen dir. És el tot s’hi val. És la tesi que, en altres temps, va justificar els GAL. Per a Felipe, l’Estat ‘també es defensava des de les clavegueres’. La de l’alcalde madrileny Almeida, en una encesa arenga patriòtica davant els fidels bramava ‘terroristes’ i que tots a la presó. A saber si no processaran Pep Guardiola per terrorisme, vist que ell va ser l’encarregat de fer apologia a cara descoberta de Tsunami Democràtic.

L’Estat és poderós, infinitament més que l’estratègia càndida de l’independentisme. O dels simplismes estrafolaris com allò que encara de tant en tant sona ‘aixequeu la DUI!’, com si no ens haguéssim fet prou trampes al solitari. No hi ha més cec que el que no hi vol veure. Talk is cheap, com a X.

Espanya és una cosa molt seriosa. Massa per ser vençuda amb l’actual correlació de forces. El que no vol dir que als aparells de l’Estat no hi pugui haver partides d’autèntics inútils, pinxos i vividors. Però en el cas que ens ocupa sobretot d’inútils. Quan el CNI no va trobar ni una maleïda urna abans de l’1 d’Octubre, el seu director general hauria d’haver dimitit. Senzillament perquè va perdre un pols d’estat. Ni urnes, ni paperetes, deia Rajoy. Una dimissió, forçada per la seva ineficàcia, hauria d’haver estat fulminant. No va ser així. Quan va plegar, ja en època de Sánchez, ho va fer perquè es va jubilar.

Ara sabem que Pere Aragonès va ser espiat amb el pretext, d’Intel·ligència, que era el líder absolut dels CDR. Tothom mínimament informat sap que l’acusació és una pallassada. Però això era el que sostenia el CNI i el que va autoritzar un jutge sense cap rigor ni escrúpol. No només no hi havia cap mena de control de res, de fiscalització, sinó senzillament connivència judicial amb la farsa. A més d’incompetència.

És el tot s’hi val. És la tesi que, en altres temps, va justificar els GAL. Per a Felipe, l’Estat ‘també es defensava des de les clavegueres’

La pregunta a fer-se és si realment algú al CNI s’ho creia de debò. Si fos així, és bastant més fàcil d’entendre per què no van localitzar ni una sola urna de les milers que van ser distribuïdes a milers de mans. I de no ser així, que senzillament era inventiva per justificar la intervenció discrecional de telèfons amb Pegasus, s’ha de concloure que no podien ser més matussers. A més d’una colla de dropos que no sentien la necessitat de presentar les seves demandes amb un mínim de solvència. En definitiva, uns funcionaris que ideaven falòrnies i uns jutges que eren goles profundes.

Aragonès no tenia res a veure amb els CDR. Ni remotament. Però tant és. No té cap mena d’importància. O en té tanta que precisament per això no hi ha cap jutge que hagi obert cap causa per l’operació Catalunya. Perquè són tants els implicats, tantes les complicitats i tan grosses les han fet (a Andorra per exemple) que ningú gosa obrir cap procediment. I quan ho fan és per estricte corporativisme, com en el cas del fiscal Rodríguez Sol. De tota la resta de macarrades ni cinc. L’ofensiva contra Jordi Pujol a Andorra és d’una magnitud que fa esfereir.

A Catalunya es van cometre errors de gruix. Si més no a partir del 3 d’octubre. Inclosa la fugida endavant, la rematada final. Però un que no es va cometre, afortunadament, és apostar per la violència. Cap dirigent polític del país ho va fer. Cap. I si a algú li va passar pel cap alguna fantasia —mai més enllà— no va ser el cas de Pere Aragonès.

Ben al contrari. Sense oblidar que els empresonats, tots, van signar un manifest rebutjant la violència als carrers quan aquesta es va desfermar —a la qual ara s'aferren per criminalitzar l’independentisme— com a resposta a la condemna del Suprem.

Els aldarulls mai han estat terrorisme. Ni a Euskalduna ni a Seül. Però sí sobtadament en un jutge patriòtic en guerra amb el govern d’un PSOE que en el millor dels casos no té cap mena de control sobre aquelles clavegueres que va utilitzar el govern de González per ordenar assassinats.