Si les eleccions serveixen perquè la societat expressi el seu estat d'ànim, el 20D ha estat una saludable catarsi col·lectiva. Molts han aprofitat l'ocasió per abocar a l'urna totes les frustracions, emprenyaments, desenganys, il·lusions trencades i projectes de vida arruïnats després de vuit anys de plom que han estat molt més que una crisi econòmica. I una altra part ha volgut creure, i dir-ho també a l'urna, que tot el problema era canviar els partits vells per partits nous i han anat a votar impregnats d'il·lusió per aquesta cultura neocràtica (el govern del nou, o la novetat com un valor en si mateix) que ens ha envaït.

Però si la funció d'unes eleccions és obtenir una majoria parlamentària de la qual surti un govern, el 20D ha estat un fracàs sense pal·liatius. Podem enganyar-nos dient que s'obre un període en què seran necessaris els acords, el diàleg, la flexibilitat política per buscar solucions imaginatives... Doncs no, res d'això. El fruit d'aquestes eleccions és un embolic colossal, un parlament ingovernable i un període assegurat d'inestabilitat i d'incertesa.

El fruit de les eleccions del 20D és un embolic colossal, un parlament ingovernable i un període assegurat d'inestabilitat i d'incertesa

Un vot potser terapèutic, però clarament desaprofitat com a decisió col·lectiva per orientar el futur del país. Per això és molt probable que calgui convocar noves eleccions: simplement, perquè les del 20D no han complert la seva funció política. Reconeguem-ho com més aviat millor: és impossible que d'aquest parlament surti un govern estable capaç de fer front als problemes del país. El màxim que en pot sortir –i encara és dubtós– és un precari pastitx provisional, políticament hipotecat fins a les celles i que tindrà els dies comptats.

Deia Antonio Gramsci que la crisi consisteix en el fet que el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. I afegia: “Quan això passa es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos”. Una bona descripció del panorama resultant d'aquestes eleccions. Si la crisi econòmica va assolir el seu moment més paroxístic en l'última fase del Govern de Zapatero i la crisi social es va fer dramàtica en els dos primers anys de Rajoy, l'ocorregut des de les europees del 2014 fins a les generals del 2015 ha estat la implosió de la crisi política induïda per les dues anteriors, amb el 20D com la traca final. El que queda, de moment, és un gran núvol de fum que fa molt difícil entreveure el futur immediat. Em temo que durant una temporada aquest país caminarà políticament a les palpentes.

Les eleccions fundacionals de la nova etapa d'Espanya seran les pròximes, se celebrin quan se celebrin (tot indica que serà aviat)

Les eleccions del 20D no han estat les primeres de res, sinó les últimes de la crisi. En aquestes eleccions ha predominat l'emocional sobre el racional, la venjança contra el passat per sobre de la visió de futur. Les eleccions fundacionals de la nova etapa d'Espanya seran les pròximes, se celebrin quan se celebrin (tot indica que serà aviat); en aquestes eleccions prevaldrà la necessitat d'elegir un govern, i en sortirà, aquesta vegada sí, un nou mapa polític amb tendència a estabilitzar-se. Es pot esperar que llavors les coses començaran a estar una mica més clares i la xocolata una mica menys espessa.

Mentrestant, les forces polítiques han de dur a terme una doble tasca: gestionar de la millor manera possible l'endiablat escenari resultant d'aquesta elecció i començar des d'ara mateix a preparar les pròximes. I totes aquestes eleccions tenen problemes estratègics per resoldre:

Comencem pel PSOE, que, segons el seu costum, s'ha afanyat a situar-se voluntàriament en l'epicentre del terratrèmol. Té dos problemes immediats: un d'espai polític i un altre de lideratge.

Els socialistes han de fer-se ràpidament a la idea que es van acabar les seves quatre dècades d'hegemonia en l'espai de l'esquerra. Els qui coneixen bé aquest partit saben la profunditat del canvi cultural que això implica. L'esquerra espanyola ha quedat dividida en dos blocs de mida aproximada i encara està per definir com s'establirà en el futur la relació entre tots dos. Serà possible una rivalitat convivencial o assistirem a una lluita sense treva per una hegemonia ja impossible per a ambdós, que és el camí de la destrucció mútua assegurada?

Quinze mesos després, el consens no explícit però molt real en la classe dirigent socialista és que l'elecció de Pedro Sánchez va ser un error

Un problema encara més immediat: què fer amb el lideratge del PSOE. Quinze mesos després, el consens no explícit però molt real en la classe dirigent socialista és que l'elecció de Pedro Sánchez va ser un error. El que ara es discuteix entre bambolines és simplement quan i com reparar-lo sense cometre'n un altre encara més gran. Se n'ha assabentat ja tothom excepte l'interessat, però els que manen en aquest partit semblen disposats a fer-l'hi saber de manera inequívoca.

El Partit Popular també té un problema greu d'espai polític. Després d'ocupar durant més de vint anys tot l'espai entre l'extrema dreta i el centredreta, ha perdut el centre. Els set milions de votants que li han quedat són els que se situen més a la dreta, la qual cosa torna en part el PP als seus orígens.

Té, a més, un problema demogràfic amb el seu electorat. No es pot resistir gaire temps com a partit majoritari refugiat exclusivament en l'adhesió incondicional dels més grans de 65 anys.

I per descomptat, també ha de resoldre el PP la qüestió del lideratge. La gran majoria dels gairebé quatre milions de votants que l'han abandonat ho han fet renegant de Rajoy. Quan perdi la votació d'investidura, què farà Rajoy i què farà el PP amb Rajoy?

La gran majoria dels gairebé quatre milions de votants que han abandonat el PP ho han fet renegant de Rajoy

Suposem que hi ha eleccions al maig. Un altre debat entre Rajoy i Sánchez amb Campo Vidal de gerro xinès? Buf!

Pablo Iglesias podia haver triat formar un fort front d'esquerres amb Alberto Garzón per competir amb el PSOE. No va voler fer-ho i els 900.000 vots d'IU s'han quedat a la cuneta sense que ningú no els aprofiti. A canvi, va decidir formar un front populista-nacionalista lligant la seva sort a una amanida de partits nacionalistes d'esquerra radical. Ha estat una jugada electoralment reeixida, però amb una hipoteca política que li pesarà. De moment, és ostatge del seu compromís amb el referèndum d'autodeterminació a Catalunya i això el lliga de mans per negociar amb el PSOE.

I Ciutadans ha de repensar el seu lloc al món. Era el xicot més cotitzat del ball, el que tothom volia emportar-se al llit, i a l'hora de la veritat ha fet un cop de gallet del qual no se sap com es recuperarà. 40 diputats són molts per a un partit que fa 10 mesos pràcticament no existia fora de Catalunya; però semblava tenir la clau del castell i ara li ha quedat una habitació –espaiosa, això sí– a la zona de servei.

I el que és pitjor: una baixada de 5 punts i 250.000 vots menys a Catalunya entre setembre i desembre. De la segona a la cinquena posició. Quan es perden 3.000 vots diaris en dos mesos a la teva plaça més forta, és que alguna cosa has fet molt malament. Però això queda per a un altre article.