Sempre m’ha agradat molt la polifonia. Trobo que és una gran troballa del cant coral, i m’agrada molt quan és emprada en l’acompanyament musical litúrgic o quan els orfeons i corals de casa nostra l’empren per a gaudi dels qui l’escolten i reconfort dels qui canten.
En política, la polifonia pot ser una mica perillosa si les veus no estan ben acordades amb els seus registres. O quan una veu fa un agut massa agut i una altra entona un baix massa baix. Llavors entraríem en el regne de la cacofonia que, normalment, no és agradable d’escoltar, si més no, per a oïdes més o menys experimentades.
M’han vingut aquestes reflexions al cap en escoltar la cacofonia governamental sobre la legalitat i l’ètica de les infiltracions policials en grups polítics i sobre altres formes d’espionatge polític.
La consellera d’Interior i Seguretat Pública, Hble. Sra. Núria Parlon, feia unes declaracions, publicades a la premsa el 16 d’abril passat, en què afirmava que “no veia motiu d’alarma en les infiltracions del Cuerpo Nacional de Policía en els moviments independentistes i d’esquerra”. Se suposa que aquestes infiltracions es feien per obtenir informació de moviments polítics i socials que la mateixa policia considera que generen riscos per a la pau social.
Tenint present que no recordo que la pau social hagi estat alterada a Catalunya des del 2019, quan es van conèixer les sentències contra els líders del denominat procés, em sembla que aquestes sospites són perfectament infundades. Si posem en context l’alteració de la pau social que hom pot observar en altres estats (França, sense anar més lluny, amb els Armilles Grogues o els black blocks), a tota Europa hauríem d’observar aquest fenomen de les infiltracions policials, i no és el cas.
Per tant, si hom observa el grau de pau social de què gaudim i la comparativa internacional, les accions policials preventives d’infiltració no semblen gens adequades a la realitat. D’altra banda, considero que un règim democràtic ha de saber conviure amb alteracions de la pau social que no posin en qüestió l’exercici de drets fonamentals. Un mínim d’entropia és necessària per a la vida en comú.
Hi ha coses que poden ser legals, però que poden mancar absolutament d’ètica, i llavors no és lícit demanar confiança en el sistema polític
Però encara em sembla pitjor quan la mateixa consellera, en una resposta parlamentària, destaca que “la legislació actual i la jurisprudència donen cobertura a l’activitat policial dels agents encoberts/infiltrats”. Tornem a aquell mantra segons el qual tot es fa “d’acord amb el que preveu la normativa que les regula, seguint els principis d’actuació que la llei exigeix als funcionaris de policia i observant, especialment, els de congruència, oportunitat i proporcionalitat”.
Sento discrepar, però en les actuacions d’infiltració a determinats grups polítics o socials o en l’espionatge polític a determinades personalitats no hi sé veure cap principi de congruència, oportunitat ni proporcionalitat. Potser té cobertura legal, però és ètic espiar quatre presidents de la Generalitat (Molt Honorables Srs. Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès), en exercici del càrrec, simplement perquè representaven la dissidència política respecte dels cossos policials, dels seus caps i dels que els donaven cobertura legal?
El debat sobre l’equilibri seguretat/llibertat és etern, però quan es produeix el desequilibri és tot el castell de cartes del sistema democràtic que trontolla.
Quan es persegueix la dissidència política, o social, emprant suposades cobertures legals, és fàcil passar línies vermelles, les quals, un cop passades, deslegitimen un sistema polític que s’afirma democràtic.
Hi ha coses que poden ser legals, al meu entendre estirant molt i molt els principis constitucionals, però que poden mancar absolutament d’ètica, i llavors no és lícit demanar confiança en el sistema polític.
Afortunadament, el Molt Honorable Sr. Salvador Illa va dir, en seu parlamentària, que condemnava rotundament qualsevol mena d’espionatge polític i que posava els serveis jurídics de la Generalitat al servei dels espiats. Perquè, potser tard, va reconèixer que legalitat i ètica no van sempre de bracet.
Espero que tornem a la polifonia, en què diverses veus harmònicament conjuntades cooperen en un objectiu comú, que és proporcionar bellesa i pau als qui les escolten. La cacofonia en termes d’infiltracions policials i espionatge polític només pot conduir al desastre. Si es tenen uns mínims principis d’ètica en la pràctica política, és clar.