Dilluns passat, el Govern de la Generalitat i la comissió promotora de la iniciativa legislativa popular —composta per persones individuals, sindicats i una setantena d’entitats— firmaven l’acord per la renda garantida de ciutadania (RGC).

El camí ha sigut llarg i gens fàcil. Aquesta iniciativa, que té el mèrit afegit d’haver passat per dos governs, ha tirat endavant sobretot gràcies a la il·lusió i a l’empenta de gent que va creure-hi des del primer moment. Persones que varen recollir més de 120.000 signatures en un temps rècord i que després han sigut capaços de superar moltíssims esculls tant al Parlament com amb el mateix Govern.

La RGC és el primer dret que guanya la ciutadania en temps de retallades. És el primer símptoma de millora que percebem els ciutadans i ciutadanes. Del contingut de l’acord, se’n pot parlar molt, però jo vull fer-ho tant del fons com de la forma.

Del fons, cal dir que no és una renda universal i sota el meu parer durant la seva implementació aniran sortint problemes. Segurament del tot solucionables. Per alguns el got està mig ple i per altres mig buit. Però el que significa clarament aquest acord és un senyal inequívoc que Catalunya té com a prioritat la lluita contra la pobresa i les desigualtats. En un món normal la RGC no hauria d'existir. La lluita contra la pobresa hauria de ser un element subsidiari de qualsevol país. Els governs s’haurien de dedicar a garantir el treball digne amb salaris justos per a tothom. Haurien de potenciar l’activitat productiva i garantir ocupació de qualitat. Però des de l’Estat espanyol —ajudats per la troica—, no ens ho posen fàcil. Reformes laborals, retallades de drets i un destí per a la majoria complicat. I davant de la voluntat clara per part d’aquests actors, de construir una societat dual i segmentada, Catalunya els contesta clarament amb un senyal: la RGC.

El que significa clarament aquest acord és un senyal inequívoc que Catalunya té com a prioritat la lluita contra la pobresa i les desigualtats

Quant a la forma, indica que després de moltes ILP que dormen als calaixos del Parlament, la ciutadania esdevé part actora en la política del país. Que la societat civil està més viva que mai i que afortunadament a casa nostra no es tanquen portes. I és aquí on el Govern de la Generalitat ha hagut de demostrar que malauradament al nostre país s’actua diferent en les formes —accelerant la ILP— i que per molt que a alguns els interessi un discurs que els exclogui, els dos sindicats majoritaris, col·legis professionals i associacions d’aturats són capaços de treballar conjuntament per a objectius clars i plausibles.

Aquest acord significa que el que estableix l’Estatut de Catalunya en el seu article 24.3 deixa de ser un element declaratiu per esdevenir una realitat. És la cristal·lització que al nostre país les coses es volen fer de forma diferent. És veritat que no és la primera renda a l’Estat —a Euskadi ja existeix—. Però és la primera que s’aconsegueix en un context de forta polarització en què durant massa temps hem vist com perdíem un dret a cada pressupost, i se’ns deia per activa i per passiva que en el futur viuríem pitjor.

Quan es va presentar la ILP eren els temps més durs de la crisi. Als promotors se’ls va titllar de somniadors. De persones que no veien que la realitat no ho permetia. Però sortosament per al país, aquest grup de gent mai no s’han resignat. Han fet del carrer, la protesta i la lluita social la millor eina de transformació. Perquè ells mai no han donat cap batalla perduda. Sota condicions molt difícils. I han continuat i continuat i, el més important, mai no han defallit. Com sempre, la tossuderia i l’activisme ha sigut la millor eina de transformació del país.

Ara l’acord anirà al Parlament. Previsiblement els grups parlamentaris no hi posaran gaires problemes i la RGC serà una realitat. És el moment que ningú s’atorgui mèrits que no són seus. I és hora de fer valdre el que hem fet: des del diàleg i el consens podem afirmar que aquí les coses es fan des del fons —no volem deixar ningú enrere— i des de la forma —amb la societat civil— d’una manera diferent. Hem enviat el senyal inequívoc que no som aliens al patiment de milers de famílies. Que els seus problemes són els nostres, i que posem l’acció social en el cor de l’acció política. Felicitem-nos. Sabem crear ponts. Som diferents.