Reunides les Corts del Regne en aquesta ciutat de Barcelona, m'he dignat, en exercici de la meva divina gràcia, concedir l'indult del temps que els resti de justa presó als nou sediciosos separatistes que, en mala hora, es van alçar contra mi, amb la vana pretensió d'erigir la seva pretesa república i portar a la ruïna i la perdició aquest Principat de Catalunya, Déu no vulgui que algun dia aconsegueixin tan funest propòsit.

Així ho disposo, escoltats els raonaments d'aquests braços nobiliari, militar i eclesiàstic, en favor de la concòrdia i la convivència entre aquests súbdits catalans que aquells van truncar en mala hora amb el seu desafiament a l'autoritat i les lleis fonamentals d'aquesta Universal Monarquia. Així mateix he donat ordres que qualsevol sospita de reincidència suposi la suspensió de la mercè atorgada i el retorn a la justa presó dictada pels tribunals del Regne.

Jo, el Rei

No som al segle XVII i aquella Monarquia Hispànica en els dominis de la qual no es ponia el sol fa temps que va ser expulsada de mig Europa i després de mig món. Però la cerimònia dels indults als 9 presos polítics catalans que, llevat que hi hagi contraordre, aprovarà aquest dimarts el Consell de Ministres sota la presidència de Pedro Sánchez i previ anunci avui amb un acte ad hoc al Gran Teatre del Liceu davant de 300 membres de l'stablishment local i els partits del govern espanyol, que no del Govern, recorda més als usos i costums de la societat de l'Antic Règim que a una democràcia del segle XXI.

La cerimònia dels indults als 9 presos polítics catalans recorda més als usos i costums de la societat de l'Antic Règim que a una democràcia del segle XXI

Són indults d'Antic Règim promoguts per una autoritat democràtica però amb sanció reial, no només preceptiva -com va assenyalar per passiva Isabel Díaz Ayuso- sinó decididament política, tan política com el discurs de Felip VI del 3 d'octubre del 2017. Els indults són el precipitat d'una falsa magnanimitat forçada per la pressió exterior, com posarà de manifest avui mateix el Consell d'Europa, que votarà l'informe on es demana la llibertat dels presos polítics i exiliats catalans. Sánchez, malgrat l'intent d'explotar una imatge d'estadista, patriota i màrtir que li pot costar la presidència a mans dels de la plaza Colón, es mostra incapaç de buscar el retrobament amb Catalunya més enllà dels 300 de sempre.

Els indults són tan estamentals, tan de monarquia d'Antic Règim, que fins i tot han requerit l'acord formal dels empresaris -el Cercle de Economia i el Foment del Treball, així com, amb dubtes, del màxim responsable de la CEOE- a més dels bisbes i els periòdics i alguna televisió d'ordre. A la premsa, uns van obrir el ball amb una carta d'Oriol Junqueras pactada amb la Moncloa que ha estat interpretada com un clar propòsit d'esmena de la unilateralitat; i els altres van titular a cinc columnes a portada que la mobilització (!) pels indults guanyava força amb el suport de les empreses.

Però, llavors, què més volen aquests catalans? És obvi que cap dels indultats no es quedarà ni un minut més a la presó així que l'autoritat judicial -el Tribunal Suprem- n'autoritzi la sortida. Però també ho és que plantejar la llibertat dels presos polítics com un caixa o faixa és massa barroer com per pretendre tapar-li la boca a la meitat dels catalans. Per això mateix molts veuen en la batalla legal de Carles Puigdemont i els exiliats l'única possibilitat de parar els peus al tracte autoritari que Espanya ha donat a l'independentisme català. De fet, aquesta reacció té precedents que molts silencien. La concessió forçosa dels indults com a resposta davant de la pressió europea reforça una convicció que enfonsa les seves arrels en les condemnes de l'Europa democràtica al règim de Franco en els anys seixanta i setanta del segle passat.

Plantejar la llibertat dels presos polítics com un caixa o faixa és massa barroer com per pretendre tapar-li la boca a la meitat dels catalans

Hi haurà qui, de bona fe, argumenti que tota aquesta escenificació amb la participació del Monarca, el president del govern espanyol i les forces vives locals, és l'única manera possible que els poders espanyols acceptin treure de la presó després de tres anys i mig, aquests representants públics catalans, els líders de l'1-O, injustament i desproporcionadament condemnats a 100 anys de presó. Veurem, en tot cas, com reaccionen els togats del Suprem. A Madrid, les protestes d'una part de l'independentisme civil contra Sánchez, com les convocades avui a la Rambla, serviran de munició per als que, en el mercadeig polític dels indults, no trigaran ni un minut a dir desagraïts als catalans, no només als indultats.

Darrere l'operació retrobament de Sánchez, batega aquesta Espanya d'Antic Règim, ferida per la història, que mai no perdona res i, menys encara, quan, en realitat, no hi ha res a perdonar.  És aquella Espanya que va perdre un imperi i no va saber o no va voler construir una nació. Espanya és un estrany país que, a tot estirar, només entén la llibertat com un trágala.