Per poc que es pensi, sembla clar: és més difícil saber callar que saber parlar. Sobretot perquè el callar pressuposa el parlar. També, perquè, a parlar, s’aprèn, mentre que, a callar, ningú no ens ensenya i cal anar aprenent sobre la marxa. I, finalment, perquè el parlar sembla una activitat natural, encara que no ho és gens, però comencem a parlar i ja no podem aturar-nos. Parlem, i és fascinant de descobrir-ho en la canalla, quan comença a fer-ho, moguts per una mena d’impuls instintiu, fruit d’una certa necessitat interior, de les ganes d’explicar alguna cosa o de la urgència per donar forma, a través de les paraules dites, al batec expressiu d’alguna cosa que ens cou. Per contra, aprendre a callar exigeix una certa disciplina de l’esperit, basada en la contenció de la loquacitat natural, en la recerca de la paraula justa.

És cert que, de vegades, i només cal haver observat la pràctica de Mariano Rajoy com a ministre, primer, i com a president, després, o com a no candidat amagat al cau, aquestes darreres setmanes, el no parlar és reflex del simple fet de no tenir res a dir, o no saber què dir, o no voler dir res, simplement amb l’esperança que la realitat posi paraules allà on només hi ha hagut un silenci entotsolat, solipsista, gairebé melancòlic. Però, en casos com aquest, el callar no és més que l’expressió muda de la pura impotència. O fins i tot, com alguns han suggerit, un gasiu càlcul estratègic, fundat en la sospita que val més que parlin els altres perquè, tot parlant, només poden perdre, gastar-se, cremar-se a través de les paraules que malbaraten, perdent la força per la boca, mentre que un, ell, se les queda totes per a si mateix, en espera de temps millors. I tanmateix, ja s’ha estès una convicció molt generalitzada que, en aquest cas, la decisió de callar, de no dir res i de no parlar amb ningú, ni per telèfon ni al voltant d’una taula, és més aviat no voler dir res perquè no hi ha res a dir i sobretot perquè no hi ha res a fer. Mudesa, doncs, com una forma radical de paràlisi, d’incapacitat, d’opacitat i d’impotència. Mudesa, així, com una forma de voler guanyar sense dir ni fer res.

La forma patètica del callar no pot impedir pensar que hi ha una forma sàvia, intel·ligent, fins i tot lúcida, de callar

Però aquesta forma patètica del callar no pot impedir pensar que hi ha una forma sàvia, intel·ligent, fins i tot lúcida, de callar. És una forma de callar, aquesta altra, que té a veure, més aviat, amb les moltes coses que cal fer, amb la complexitat de l’acció política, amb la desmesura dels reptes, amb la grandesa de l’empresa. Callar per pensar, treballar, avançar. Callar per trenar complicitats, en un diàleg discret que a alguns, com l’altre, els sembla la forma més abominable de fer política.

Per això és tan significativa, en el remolí excessiu de recomanacions de lectures d’aquest Sant Jordi que acabem de deixar enrere, el llibre que ha triat el President Puigdemont: L’art de callar, l’intel·ligentíssim llibret que l’abat Dinouart  va publicar el 1771 i que l’editorial Ela Geminada acaba de publicar en una edició impecable amb un molt brillant pròleg del filòsof Ramon Alcoberro. Es tracta, no cal dir-ho, d’una lectura especialment oportuna, que els recomano amb entusiasme, per als temps que ens han tocat de viure. Com ha escrit Alcoberro, “vivim en un món tan ple de fressa i de paraules insignificants que fàcilment enyorem la reflexió callada” i, per això, “cada cop intuïm més que callar és també una forma de parlar”. I encara: “En una època que no sap estar en silenci i en què qualsevol quòniam –per anèmic que sigui- s’imagina que és tot un savi, mossèn Dinouart fa una proposta que ens resulta inactual amb totes les de la llei. Calleu, simplement calleu, i descobrireu que el silenci té regles, té mètode i inclou una saviesa de la vida”. Perquè hi ha una forma de callar que és el resultat de la pura impotència de l’acció. Però hi ha, també, una forma de callar que té a veure amb el seny i la prudència.

En uns temps com aquests, quan les paraules s’afegeixen a altres paraules, quan les declaracions, contradeclaracions i declaracions sobre les contradeclaracions amenacen amb fer-nos perdre el nord de la brúixola i que, com sovint passa amb Hegel, no només no puguem entendre què diu algú, sinó, de vegades, ni tan sols sobre què parla, rescatar el valor del silenci, si va acompanyat d’una forta convicció en les virtuts de l’acció política, pot ser, realment, encara que pugui semblar una paradoxa, un autèntic revulsiu contra la paràlisi de qui es nega a parlar i a actuar perquè no sap ni què dir ni què fer.

Es poden retenir alguns pensaments, però no se n’ha de dissimular cap

Com diu Dinouart, “no n’hi ha prou, per callar, amb tancar la boca i no parlar”. La qüestió és que “cal saber governar la llengua, veure en quins moments és necessari retenir-la o donar-li una llibertat moderada; [...] cal tenir una fermesa inflexible quan es tracti d’observar, sense equivocar-se, tot allò que considerem necessari callar: i tot això suposa reflexions, llums i coneixement”. Aquesta és la diferència essencial. I, d’entre les recomanacions de Dinouart, en destacaria dues: “Hi ha un temps per callar, com hi ha un temps per parlar”, però cal saber evitar l’error de callar quan s’espera que parlis i, al contrari, de parlar quan és millor callar. I l’altra, sobretot: “El silenci és necessari en moltes ocasions, però cal ser sempre sincer; es poden retenir alguns pensaments, però no se n’ha de dissimular cap. Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides”. Difícil dir-ho més clar.

President Puigdemont, felicitats: ha triat un molt bon llibre!