Ahir recordava la pel·lícula San Andreas, cinema d'entreteniment sense més ni més, si no fos perquè els nord-americans sovint hi deixen anar aquest missatge que tota la cultura anglosaxona fa arrencar d'aquell moment en què els nobles s'alcen contra Joan sense Terra exigint al Plantagenet un mínim de llibertats i drets. Aquest els pregunta amb por si se li garantirà que una vegada oberta aquesta porta no demanaran després la corona del rei, a la qual cosa aquests li responen que "per a cada anglès casa seva és el seu castell". El resultat d'aquella negociació va ser la Carta Magna de 1215.
A San Andreas, Dwayne Johnson, un Calleja en anglès i als comandaments d'un helicòpter que sembla seu, ha aconseguit inculcar a la seva filla l'instint de supervivència, de manera que, quan la falla que dona nom a la pel·lícula cruix destructiva sobre Los Angeles, ella sap que un cotxe de bombers conté sempre un kit de supervivència i que un establiment comercial ple de mòbils tan intel·ligents com inservibles pot permetre-li fer servir una connexió magnètica terrestre de les que fan servir les targetes de crèdit i comunicar-se amb La Roca, que, com en tota bona pel·li d'aventures, aconsegueix posar-los fora de perill contra tot pronòstic i versemblança.
El missatge —a l'estil Von der Leyen i el seu kit de supervivència publicitat fa tot just unes setmanes i del qual ja s'havien proveït abans molts alemanys i alguns altres europeus de més al nord— de cop ens ha fet recordar que poc que som; les competències que hem anat perdent gràcies a les comoditats generades pel progrés tecnològic i els avenços de la ciència; que vulnerables esdevindríem en un món hostil. Perquè, quants dels que em llegeixen serien capaços d'encendre un foc sense pastilles o líquid inflamable, o d'orientar-se pel territori sense una mera brúixola, o de trobar aliment entre els arbustos, o de saber on es pot o no es pot beure aigua per no topar de cara amb un problema més gros que la set? Rèiem amb autosuficiència pels refugis que els anomenats "preparacionistes" estan comprant, i que tenen els que els construeixen ben contents, o fins i tot construint-los ells mateixos amb les seves pròpies mans (una altra cosa que tampoc no sabríem fer!). I davant d'una apagada d'un dia canviem d'actitud, hauríem pagat per tenir una habitació dins d'aquests refugis si haguéssim vist que les coses empitjoraven; i ens vam dedicar a assaltar els Mercadona que estaven oberts, fet que omple Juan Roig de joia, sempre que disposéssim de metàl·lic. Sí, aquests diners que fins ahir feien olor de negre delinqüent cada vegada que s'obria la caixa enregistradora, que ens deien que abandonaríem entre targetes i euros digitals i que de sobte es van convertir en clau salvadora d'accés al menjar i a l'aigua. I al paper higiènic, és clar, que ja se sap com n'és, d'important, en casos d'apocalipsi.
No sabem si l'altruisme hauria continuat inalterable en el cas que el desproveïment elèctric s'hagués mantingut durant dies
Fa temps vaig sentir el president d'Aigües de Barcelona dir que donem per descomptat l'enorme miracle que per l'aixeta de les nostres cases hi surti aigua potable cada vegada que la necessitem. La falta d'electricitat que hem patit durant un dia ha fet recordar a una part de la població de Barcelona que, per la seva orografia, la pressió de l'aigua a moltes zones també depèn de l'energia elèctrica. I, sense aigua i sense llum de les que ens proveeix un tercer, ens trobaríem com aquestes persones que viuen en zones infradesenvolupades de l'Àfrica i que empren la major part de la jornada per aconseguir alguna cosa per beure i, si és possible, encara que no sempre probable, una cosa per menjar. I, tot i que resulta menys evident, també altres serveis que donem per fets depenen de les nostres connexions, de la nostra capacitat per comunicar-nos. Aquest és el cas de la seguretat ciutadana, perquè, encara que és cert que almenys durant els primers moments persones de bé es van bolcar a ajudar aquells que veien indefensos o desatesos, també ho és que persones no tan bones van aprofitar la conjuntura per intentar assaltar negocis, ocupar habitatges o agredir les persones durant el seu moment més vulnerable. No sabem si l'altruisme hauria continuat inalterable en el cas que el desproveïment elèctric s'hagués mantingut durant dies, però tenim clar que no hi ha un nombre suficient d'agents de la seguretat per pal·liar la selva en la qual es pot convertir una comunitat quan sap que molts fent les coses malament són imparables.
Des de fa ja més d'un quart de segle, autors amb perspectiva global com l'enginyer Dmitry Orlov, que havia viscut el col·lapse soviètic dels anys 90, escriuen sobre escenaris apocalíptics versemblants, tots ells relacionats en primera instància amb els bloquejos de sistemes tecnològics, però en última instància sobre la manera en què logísticament acaben afectant el subministrament dels productes més bàsics. Encara que hi hàgim afegit el consum de TikTok, que sens dubte ens hauria permès contemplar síndromes d'abstinència si l'apagada hagués durat més, tot ens aboca a una reflexió que no hauríem de desaprofitar. Demanàvem fa uns anys un estat independent i fa uns dies vam comprovar que som extremament dependents d'una cosa que no ha canviat des de fa més d'un segle: l'electricitat. Edison i Tesla. Ni tan sols l'abaratiment de les bateries no ens permet la supèrbia de creure'ns autosuficients. Aprofitem l'oportunitat per aprendre i millorar la composició que hauríem de donar al nostre kit prodigiós, perquè no hi ha de faltar el sentit de comunitat que ens ha permès arribar fins aquí. L'amor, en altres paraules.