Cada cop que l’Ajuntament del Masnou organitza un sarau a la plaça d’Ocata, em ve al cap el mateix pensament. Quan algú se sent desemparat i sol al bosc, canta. Qui canta, els mals espanta. Fem soroll per espantar la por —els monstres reals o imaginaris que poden fer-nos mal. Si un nen no vol escoltar algú, es tapa les orelles i diu ben fort coses inconnexes. Catalunya es troba en aquesta situació. Quan les coses anaven bé, i tothom creia en les institucions, a la placeta hi havia un cartell que deia: "Si us plau, no jugueu a pilota". L’espai té una acústica especial —el va dissenyar un mestre de Gaudí—: les cases són antigues i tot hi reverbera. Ara, s’hi munten escenaris i s’hi posa música a tot drap. 

La realitat fa tanta por que la majoria del país —sobretot la majoria del país que mana una mica— només pensa a trobar excuses per seguir fugint d’estudi. Cada cop que m’he de posar els auriculars per poder estar a casa meva, recordo els insults que Sílvia Orriols patia fa un parell d’anys. Ja se sap que les institucions van tard respecte de la gent desperta. Però ara ja es comença a veure que l’antifeixisme era una forma genèrica i inculta de negar la realitat. Aquell futur que fa deu anys es deia que estava a punt de néixer —quan el Parlament de Junts pel Sí dedicava plens a la pobresa i a la desigualtat—, ja és aquí, i no serveix de res qualificar-lo d’ultradreta. 

Les places funcionen com un mirall polític de les societats. Tot s’hi multiplica, i el soroll tant pot ser un signe genuí d’animació com un senyal de malestar i de propaganda. El rebuig tan violent que Orriols provoca al Parlament em recorda l’esforç que l’Ajuntament fa per aparentar que el Masnou és un poble ple de vida. Quan les coses anaven bé, es va construir un port esportiu immens per deixar els veïns en pau, i unes guinguetes a la platja molt ben arreglades. Ara, el creixement descontrolat del poble es vesteix de festa sorollosa, pel mateix motiu que es disfressen de raons morals les amonestacions que el Parlament fa a Orriols pels seus discursos —que tothom escolta a les xarxes socials. 

Excepte Orriols, avui no hi ha a Catalunya cap polític que estigui en condicions —psicològiques o laborals— de dir una mica la veritat

A mesura que Aliança agafi força, la pressió per integrar el partit al circ polític cada cop serà més gran. Excepte Orriols, avui no hi ha a Catalunya cap polític que estigui en condicions —psicològiques o laborals— de dir una mica la veritat. Aquesta setmana ja hem vist la raspallada que Salvador Sostres ha fet a Aliança —personalment, m’ha recordat la sèrie que va dedicar a Laura Borràs, en els bons temps de Junts, avisant-la que prendria mal si no es deixava utilitzar. Fins i tot La Vanguardia ha rebaixat el to i ja diu que Aliança és només un partit de “tons ultradretans”. També ha sorgit una polèmica per soscavar la promesa que va fer Orriols de no presentar-se a Madrid.

Espanya no funciona sense Catalunya, i els intents de barrejar els fills de Pujol i els fills d’Aznar a través de Barcelona de moment han fracassat. Sense un partit amb el qual la dreta espanyola pugui pactar, el nacionalisme català es dispararà, i la divisió ideològica no servirà per aturar la història. El creixement d’Aliança és el signe d’un malestar subterrani que hi ha a tot el país. La gent no es fa la idea, per exemple, de què pensen els quadres més formats d’Oriol Junqueras sobre la bomba sociològica que és la immigració. Mentre Orriols sigui l’única veu, el PSC li donarà aire per espantar Junts i posar pressió a Puigdemont. Una mica com ja fa amb Rufián, que ha esdevingut el portaveu de Pedro Sánchez.

Però què passarà si Orriols comença a inspirar més versos lliures? Les classes dirigents que perden el favor del poble acaben apunyalades per l’esquena. Les elits de Madrid importen sud-americans per ofegar l’oposició republicana o nacionalista castellana, però les elits de Barcelona no es poden posar els catalans en contra. Per més llibres que faci Jordi Amat, sense Catalunya i la catalanitat, les elits de Barcelona acabaran esclafades entre Madrid i el món global. La princesa de Ripoll, doncs, és altament radioactiva. Perquè no discuteix només l’estructura de poder espanyola des dels temps de la contrareforma, també recorda al país que les elits de Barcelona estan massa castellanitzades per aportar res de bo.

El sistema de partits ofereix a Orriols d’integrar-se a la comèdia general a canvi de contribuir a liquidar Puigdemont. Però Orriols ha de protegir Puigdemont. Ha de convidar les elits de Barcelona a catalanitzar-se —i a catalanitzar les seves institucions— a canvi d’afrontar la realitat plegats o bé tancar el país en banda. Fer com Rússia davant Napoleó, i deixar que les velles estructures del país es vagin bullint al bany maria. Amb la destrucció que ve, haurem de triar molt bé què conservem. I l’única herència que és essencial de conservar a Catalunya és la catalana —com es veu perfectament en les pedres, la pintura, la cuina i la música que admiren els turistes.

Tot això, naturalment, neguiteja la base castellana de l’Estat, a Madrid i a Barcelona. Les esquerres espanyoles ja fan responsable Puigdemont que Pedro Sánchez no pugui restaurar els equilibris constitucionals. El Madrid que va guanyar l’última guerra —que les ha guanyat totes massacrant la població civil— mira d’igualar l’aposta del procés i l’emergència d’Orriols, creant moviments d'una agressivitat nostàlgica. Per sort o per desgràcia, tot el que ens pugui fer el nou franquisme serà poca cosa comparat amb el que ens pot arribar a fer el món que ve. Hi ha soroll ambiental perquè ens espera una dècada duríssima, profundament racista i classista, i ningú no vol perdre posicions en la lluita per la supervivència ni fer-se responsable del que haurà de fer.

De fet, ningú no vol haver d'admetre que, si s'hagués pres seriosament la democràcia a Catalunya, tot hauria anat millor.