Una vegada s’ha consumat el trencament entre JxCat i el PSOE, la viabilitat de la legislatura a Espanya, i més després que el Tribunal Suprem hagi inhabilitat el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, està més enlaire que mai. Ara bé, com que la potestat de convocar eleccions és exclusiva del president del govern espanyol, és Pedro Sánchez l’únic que determinarà si les avança o no, i de moment està entossudit a esgotar com sigui el mandat. Ja poden anar dient Carles Puigdemont i els seus, que en això de reclamar comicis s’han afegit al que fan PP i Vox pràcticament des de l’endemà dels anteriors, que per molt que cridin i tabalegin s’hauran de conformar a prendre el que hi hagi. Ningú no els discutirà el dret a picar de peus, però res més.

L’argument de JxCat per partir peres ha sigut que el PSOE no ha complert cap dels compromisos adquirits. Cosa que es veu que no es podia saber a la vista de l’experiència acumulada com a mínim de la Segona República espanyola ençà. Tot i així, aquest cop Pedro Sánchez té part de raó quan es justifica dient que en tot el que depenia d’ell ha complert i que són altres els que han impedit que els acords es materialitzin. I això JxCat sí que ho sabia. Sabia que els jutges espanyols abans prevaricarien que aplicar la llei d’amnistia —i compte que Europa l’avali i Espanya continuï sense aplicar-la—; sabia que l'oficialitat del català a la Unió Europea (UE) depèn del conjunt d’estats membres i que molts d’ells estan manipulats pel discurs anticatalà del PP, i sabia que Podemos té el mateix biaix catalanòfob que la ultradreta de Vox i que, per tant, s’oposaria al traspàs de les competències d’immigració a Catalunya. Sabia que feia acords que no depenien exclusivament del líder del PSOE, fent-los passar per qui sap què, i ara es troba —JxCat, no el PSOE— amb el cul  a l’aire.

Esgargamellar-se amb la nova consigna que s’han tret de la màniga els de Carles Puigdemont, per proclamar que, amb la legislatura empantanegada gràcies a la seva maniobra de bloqueig de totes les lleis que arribin al Congrés, els socialistes “poden ocupar el govern, però no poden governar”, no els serveix de res. I és així bàsicament perquè la premissa és falsa. El PSOE, i tant que pot continuar governant, a cop de decret, d’ordre, de resolució, d’ordenança, d’edicte, d’anunci, de nomenament. El que no pot és legislar, que és diferent, però això no impedeix que Pedro Sánchez es mantingui a la Moncloa el temps que li calgui. Fins i tot sense pressupost, que ja sap que en la situació actual no el podrà aprovar —no cal que Míriam Nogueras li ho recordi amb l’envaniment habitual—, però a base de pròrrogues pot anar tirant. I, si no, que li ho preguntin al PNB, que en els temps més complicats de l’activitat terrorista d’ETA es va passar anys encadenant una pròrroga rere l’altra al País Basc perquè ni els independentistes bascos (Herri Batasuna) ni els unionistes espanyols (Partit Socialista d’Euskadi i Partit Popular) no li volien aprovar uns comptes públics nous.

El que no pot pretendre JxCat és que, un cop s’hagi divorciat del PSOE, estigui en condicions d’exigir-li que continuï fent la seva santa voluntat

Tot i així, el president del govern espanyol durà els números del 2026 al Congrés per demostrar el que territoris com Catalunya es deixaran perdre si no els poden aprovar i per traslladar la càrrega de la prova als seus adversaris polítics. No hi ha dubte que es tractarà d’un moviment d’allò més demagògic, i més si vincula els guanys d’un nou sistema de finançament autonòmic —que per acabar-ho d’adobar serà singular per a tothom— a l’aprovació del pressupost de l’any vinent. Però en política cadascú juga les seves cartes, i el que no pot pretendre JxCat és que, un cop s’hagi divorciat del PSOE, estigui en condicions d’exigir-li que continuï fent la seva santa voluntat com si res no hagués passat. L’acord amb el PSOE va ser un error de càlcul i JxCat se n’ha adonat quan ja és massa tard.

El moment coincideix amb la condemna del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació per revelació de secrets, per haver filtrat suposadament un correu electrònic de la parella d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador, en el qual reconeixia que havia comès frau fiscal. En una sentència inaudita feta pública significativament el dia que fa 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, el Tribunal Suprem enviava un torpede a la línia de flotació del president del govern espanyol —sempre ha defensat sense reserves la innocència del fiscal general—, que fa temps que és l’objectiu d’uns poders ocults de l’Estat delerosos de carregar-se’l, però que ara com ara no hi ha manera que se’n surtin. La sentència és inaudita perquè el defraudador confés queda com si fos la víctima i qui li volia fer pagar el presumpte delicte, com el dolent d'una pel·lícula típicament made in Spain, però també perquè no hi ha cap prova material que demostri el fet del qual ha estat acusat el fiscal general i perquè la condemna estava decidida abans de començar el judici. Un cas clar de prevaricació, doncs.

D’aquesta manera el PSOE tasta en la seva pròpia carn la mateixa medecina que la justícia espanyola va aplicar el 2017 contra els encausats per la celebració del referèndum del Primer d’Octubre —membres justament de JxCat, i també d’ERC, i catalans anònims que hi van posar la cara i els la van trencar—, però llavors a Espanya ningú no es va escandalitzar pel muntatge judicial perquè l’afectada era Catalunya i ara, en canvi, tot són lamentacions. No hi ha dubte que tot plegat agreuja encara més la situació prou delicada en què es troba Pedro Sánchez i és més munició per al PP a l’hora de demanar-li que plegui i que avanci els comicis, sobretot per a una Isabel Díaz Ayuso que se sent envalentida després d’haver-li guanyat aquest cop clarament la partida. Arran d’això, la confrontació entre PSOE i PP ha pujat de to. Però, precisament per la deriva que ha pres, el que no farà mai el president del govern espanyol és anar-se’n i convocar eleccions, perquè fer-ho seria cedir i claudicar davant l’exigència d’aquests poders de l’Estat que representen PP i Vox, i el seu objectiu és resistir fins al final.

Per aquest motiu, de moment no hi ha urnes a la vista, per molt que l’huracà judicial busqui aixafar-li la guitarra, i ni que ara no es cansi de proposar-ho JxCat. Carles Puigdemont ja pot instar el PSOE, en un article publicat diumenge a El País, a “emprendre la ruptura” amb el règim del 1975 —que a la pràctica va segellar la continuïtat del règim franquista—, perquè l’històric partit socialista espanyol en forma part, i ell, encara que no li ho sembli, també des del moment que li ha donat cobertura i ha acceptat les seves regles de joc. Potser valdria més que fes cas del clam que el dia abans Xavier Trias havia llançat als màxims dirigents de la formació, en reclamar-los precisament que no plantegin “impossibles”, en lloc de fer exactament el contrari. Diu el refrany que l’home proposa i Déu disposa. JxCat, efectivament, proposa i Pedro Sánchez, òbviament, no és Déu, però sí que, a desgrat de la caverna política, econòmica, judicial i mediàtica espanyola que tan bé encarna la líder del PP a Madrid, disposa i ho fa com més li convé.