Enmig de calorades inèdites i freqüents, els negacionistes del canvi climàtic ho tenen cada vegada més complicat per mantenir els seus arguments: que si som davant d’un cicle natural, que no és culpa de l’acció humana, que no hi ha prou evidències de l’escalfament, que el seu impacte està sobrevalorat, que es tracta d’una conspiració política, i un llarg etcètera. La ciència i la realitat estan rebatent aquests arguments en un debat que sembla estèril, mentre l’escalfament va batent rècords a tot el planeta. I a Catalunya el vivim a base de trobar cada vegada més normals temperatures que situen el termòmetre als 40 graus fins i tot al Pirineu.

El creixement econòmic, tant al món desenvolupat com al que està en vies de desenvolupament, ha descansat i continua descansant excessivament en tecnologies basades en combustibles fòssils, grans protagonistes de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Des de la industrialització, primer a base de carbó, i després a base de derivats del petroli, l’home fa anar màquines, vaixells, cotxes, camions, avions... considerant l’atmosfera com un abocador de lliure disposició, sense cap obligació de respectar-la. La intel·ligència humana, combinada amb l’ambició desmesurada i la manca d’obligacions mediambientals, ens està deixant un panorama climàtic dramàtic, aquí i arreu. Les generacions que van començar a cremar combustibles fòssils i es van beneficiar d’utilitzar-los sense pagar cap preu climàtic fa molts anys que ja no hi són; les generacions que ara contribueixen a l’escalfament, que som tots nosaltres, comencem a pagar-ne el preu. Però el pitjor de tot és el llegat que deixem als nostres fills i als nostres nets. Quan en el futur es demanin responsabilitats, o bé ja no hi serem, o bé carregarem les culpes als que ens van precedir, perquè ens ho havíem trobat tot fet i ens vam veure obligats a seguir amb el mateix model.

Sembla bastant obvi que som davant d’una injustícia generacional respecte als que ens venen immediatament al darrere. Per què és una injustícia? En primer lloc, perquè les generacions que ens venen al darrere no tenen cap culpa de rebre un planeta degradat. No són pas ells qui han iniciat, implantat i consolidat el model productiu i de consum que ha desencadenat el canvi climàtic.

És un problema per nosaltres, però sobretot és un problema per les generacions futures, sense que hi hagin tingut cap culpa i sense que hagin tingut ni vot ni veu en les decisions que hem pres els que en som responsables, una colla d’autèntics egoistes climàtics

També és una injustícia que a les noves generacions se’ls privi del dret a un medi ambient sa i del dret a una vida climàticament digna. De la mateixa manera que, amb perspectiva social i política, la història ens ha obsequiat a nosaltres amb drets a l’educació, a la sanitat, a la llibertat d’expressió o a la protecció social, amb perspectiva climàtica, les noves generacions també havien de tenir dret a una vida digna en termes d’equilibris naturals del planeta. Lamentablement sembla que això no serà així. Molt probablement les noves generacions viuran en un entorn climàtic en què hi haurà menys aigua, les temperatures seran més extremes, els fenòmens meteorològics seran molt més acusats, el nostre paisatge serà més àrid, hauran desaparegut espècies vegetals i animals, i qui-sap-lo, potser també viuran un fenomen nou com els desplaçaments massius de persones fugint de la pobresa i en cerca de refugis climàtics.

En qualsevol cas, tot sembla indicar que les decisions passades i presents respecte al sistema productiu i de consum indefectiblement afectaran les generacions futures, tal vegada per segles, si no frenem a temps. Una de les possibilitats de frenar és que la justícia intervingui per resoldre el problema de la injustícia intergeneracional.

Si al final s’imposa el seny i s’implanta una justícia climàtica planetària (o per països), les responsabilitats en què estem incorrent sense adonar-nos-en molt probablement seran penals. En tenim alguns indicis. A la UE, la Llei Europea del Canvi Climàtic obliga els estats a la neutralitat climàtica el 2050, i no complir-ho pot acabar davant el Tribunal de Justícia de la UE. Desgraciadament això queda lluny. Les responsabilitats s’hauran dissipat i no es trobaran els responsables concrets, que som tots, governants, empresaris i consumidors. Tanmateix, en països com Holanda (cas Urgenda) o França (L’Affaire du Siècle) la justícia ja ha dictat sentències urgint a actuar, perquè no fer-ho pot violar el dret a la vida o el dret a un entorn saludable. Ja veurem l’eficàcia d’aquest nou territori de la justícia.

Mentrestant els habitants del planeta que s’ho poden permetre aniran sobrevivint amb solucions pal·liatives com l’aire condicionat i les piscines, però el problema d’arrel no s’ataca. Tristament, a la UE, la zona del món més conscienciada, les actuacions per evitar el desastre van tard i són d’una feblesa exasperant; als Estats Units i a la Xina, grans contribuïdors de l’escalfament, això encara té menys importància que a la UE. I als països més pobres, l’actitud encara és més distant.

Tenim mala peça al teler en un problema que és de tots, que no coneix barreres administratives, que circula en l’espai compartit que és l’atmosfera. És un problema per nosaltres, però sobretot és un problema per les generacions futures, sense que hi hagin tingut cap culpa i sense que hagin tingut ni vot ni veu en les decisions que hem pres els que en som responsables, una colla d’autèntics egoistes climàtics.