“El govern d’Aragonès ha pactat amb els que volen acabar amb el procés. En la direcció del ‘deixar-ho estar’, nosaltres no hi serem” ha explicat Jordi Turull a Catalunya Ràdio. Els pressupostos del 2023 són l’aparador de dues grans incògnites: per què tothom sembla que defensa acords amb què no combrega i per què Junts s’aferra al silenci com a projecte polític. La primera incògnita s’explica perquè l’equilibri de forces atorga al PSC el poder d’imposar la seva voluntat sense necessitat d’explicar-la. La segona és la sang que fa temps que brolla de la ferida de Junts, un partit atrapat en la contradicció de recuperar l’eix ideològic i abraçar el fantasma de la vella Convergència, o esdevenir un partit buit d’idees, condemnat a rascar vots a base de noms propis i eslògans que als seus caps sempre sonaven espectaculars. Esclau d’aquesta conjuntura, el país s’ha quedat orfe d’un argumentari sòlid a favor de tot el que ha estat aprovat als pressupostos perquè el PSC no l’ha necessitat, Junts no ha gosat i ERC i els comuns s’han esforçat a creure’s —o a explicar— que tot allò que no desitgen per a Catalunya la fa “avançar”.

Junts calla perquè no vol pagar els plats trencats del “deixar-ho estar” malgrat haver-hi col·laborat. Per això s’aferra a la retòrica del simulacre

Junts calla perquè no vol pagar els plats trencats del “deixar-ho estar” malgrat haver-hi col·laborat. Per això s’aferra a la retòrica del simulacre quan ERC pacta amb els que simbolitzen el poder de l’Estat espanyol a Catalunya i procura fer passar el simulacre per confrontació ideològica. Parlant d’aeroports, carreteres i casinos, però, l’intent maldestre de fer passar la retòrica octubrista per un projecte de país els despulla més que no els vesteix. Sabent-ho, s’estimen més callar. O agafar-se a la disputa partidista per no parlar d’allò que els faria semblar convergents, per no haver d’explicar que els seus escons es divideixen entre els qui van treballar activament pel Hard Rock, la B-40 i l’ampliació de l’aeroport —i pactarien tranquil·lament els pressupostos amb el PSC— i els qui rebufen preocupats perquè els sembla que més aeroport i més carreteres demanen més gent per “controlar el territori”, si mai ho tornem a necessitar. Entrevistat per la Gemma Nierga, ni Jaume Giró es va atrevir a parlar del contingut de l’acord de pressupostos perquè fins i tot a ell li va semblar que embrancar-se en la guerra partidista sortiria més a compte que explicar què vol Junts per al país. O què vol ell per al país, que —ves per on— s’assembla força al que han pactat ERC i el PSC.

Per començar a explotar la derrota com ho fa ERC, Junts necessita convèncer la part del partit que avui aniria a l’aeroport a ocupar-lo —en comptes d’ampliar-lo— que el simulacre ja no surt a compte

La por de Junts, allò que empresona el partit entre el simulacre i el silenci, és l’angoixa que explotar el seu eix social els porti a la zona d’on han intentat sortir amb cares noves, molts dissenyadors gràfics i deu anys de procés. Per començar a explotar la derrota com ho fa ERC, necessiten convèncer la part del partit que avui aniria a l’aeroport a ocupar-lo —en comptes d’ampliar-lo— que el simulacre ja no els surt a compte. Per abandonar el silenci, cal que pactar uns pressupostos amb el PSC ja no signifiqui res i així excusar en el moment polític la necessitat de recuperar un espai ideològic que el procés va deixar buit. Que ells van deixar buit.

Si tornar a ocupar l’eix social depèn del moment polític en l’eix nacional, abandonar-lo i replegar-se també, com si ser independentista i ocupar el centredreta fossin sempre incompatibles

Junts és avui un partit paralitzat perquè és a missa i repicant, tal com sempre ha criticat a ERC. La divisió interna del partit ha frenat moderadament la reconversió en un partit del postprocés perquè, per reorganitzar-se, Junts hauria de prescindir d’uns noms propis als quals encara atribueixen capital polític per aixecar vots. Aquesta és una decisió que no volen prendre. Si tornar a ocupar l’eix social depèn del moment polític en l’eix nacional, abandonar-lo i replegar-se també, com si ser independentista i ocupar el centredreta fossin sempre incompatibles. El problema de Junts fa temps que s’arrossega. Per no haver de fer la feina que el partit exigeix de portes endins, esperen que les circumstàncies els facin l’encàrrec i que no quedi cap altre remei que el retorn de Convergència. És l’argument mandrós de qui, podent bastir un projecte sòlid de país on  no siguin excloents ocupar el centredreta i ser independentista, ha escollit no escollir. El problema d’abandonar-te a la deriva és que el destí mai no el tries tu.